Hi ha dades que admeten interpretació i dades que imposen silenci. El gràfic de Pew Research Center sobre la confiança dels nord-americans en el govern federal entre 1958 i 2025 pertany a la segona categoria. No explica només una successió de presidents; explica la lenta erosió d’un pacte implícit entre ciutadans i poder. I ho fa amb una fredor estadística que desmunta relats, simpaties ideològiques i mites mediàtics molt arrelats, especialment a Europa.
El primer impacte és visual: una corba que comença alta, gairebé confiada, i acaba arrossegant-se prop del terra. El 1958, el 73% dels americans afirmaven que confiaven en el govern federal per fer “el correcte” gairebé sempre o la major part del temps. El 2025, aquesta xifra és del 17%. No és una oscil·lació conjuntural; és una decadència estructural.
L’edat d’or de la confiança (Eisenhower–Kennedy- Johnson)
Durant les dècades dels cinquanta i seixanta, la confiança en Washington és excepcionalment alta. Els Estats Units són una potència victoriosa, l’Estat federal construeix infraestructures, lidera el món occidental i, sobretot, transmet competència. El govern pot ser discutible, però no és percebut com a impotent.
El gràfic de confiança no reflecteix cap inflexió excepcional associada al mandat de Kennedy. Durant els primers anys seixanta, la confiança en el govern federal ja era molt alta —heretada de l’etapa Eisenhower— i es manté estable més que no pas ascendent. Kennedy no crea un pic, simplement governa en un moment en què el sistema encara gaudeix d’un crèdit social intacte. El mite és cultural; la confiança, estructural.
Amb Johnson, fins i tot enmig de tensions socials i racials, la confiança supera sovint el 60%. És una època en què el ciutadà mitjà no es pregunta si el sistema funciona: ho dona per fet. La política encara no és vista com un espectacle permanent ni com una guerra cultural sense fi.
El gran trencament: Vietnam, Watergate i la pèrdua de la innocència (Nixon–Carter)
La caiguda comença a finals dels seixanta i s’accelera als setanta. Vietnam introdueix un dubte fonamental: el govern pot mentir. Watergate introdueix una certesa encara més corrosiva: el govern pot mentir i intentar tapar-ho.
Entre 1972 i 1974, la confiança cau en picat. El que es trenca no és només un president, sinó una idea: la que assumia que el poder federal, amb tots els seus defectes, actuava de bona fe. A partir d’aquí, la confiança mai no tornarà als nivells anteriors. Jimmy Carter hereta un país escèptic, cansat i econòmicament afeblit. La confiança entra als anys vuitanta ja clarament per sota del 30%.
Reagan: la recuperació de la percepció de govern (1981–1989)
És aquí on el gràfic diu una veritat incòmoda per al relat dominant a molts mitjans europeus. Amb Ronald Reagan, la confiança institucional no només s’estabilitza: puja. No torna als nivells dels anys seixanta, però es mou de manera sostinguda a la franja del 40–45%.
Això no és anecdòtic. Significa que, per a una part significativa de la societat nord-americana, el govern torna a semblar funcional, amb direcció i amb capacitat d’acció. Reagan pot ser ideològicament controvertit, però la seva presidència coincideix amb una recuperació clara de la confiança en l’executiu federal.
Aquí cal dir-ho sense eufemismes: en termes de confiança en el govern, el període Reagan està clarament millor valorat que el període Obama. El gràfic no jutja intencions, discursos ni simbolismes; jutja percepcions reals de funcionament.
Del final de la Guerra Freda al pragmatisme condicionat (Bush pare–Clinton)
La presidència de George H. W. Bush viu un repunt notable amb la guerra del Golf: la confiança puja quan el país percep lideratge clar i victòria ràpida. Però és un efecte temporal.
Amb Bill Clinton, la confiança oscil·la. L’economia va bé, però l’escàndol permanent i la polarització incipient impedeixen una restauració profunda. Hi ha moments de repunt, però el sostre ja és més baix. La confiança esdevé condicional: depèn del cicle econòmic i de la calma política.
L’excepció emocional: l’11-S i la seva ressaca (Bush fill)
L’atemptat de l’11 de setembre del 2001 provoca el pic puntual més gran de confiança des dels anys seixanta. El país tanca files, confia, delega. Però el mateix gràfic mostra com aquest crèdit es consumeix ràpidament.
La guerra de l’Iraq, la sensació d’engany i, finalment, la crisi financera del 2008 erosionen de nou la confiança fins a nivells baixos. L’11-S demostra una cosa essencial: la confiança pot inflar-se en moments de xoc, però si el govern no respon bé després, la caiguda és encara més dura.
Obama: prestigi europeu, confiança interna pobre (2009–2017)
Arribem al contrast central. Barack Obama és aclamat a Europa. Simbolitza renovació, oratòria, cosmopolitisme. Però el gràfic és implacable: durant la seva presidència, la confiança en el govern federal es manté baixa, sovint entre el 20% i el 25%, amb alguns dels mínims més pronunciats de tota la sèrie.
El 2011 s’assoleix un dels punts més baixos històrics. No és casual: bloqueig institucional, polarització extrema i la percepció que Washington discuteix més del que governa. Obama no inaugura la desconfiança, però tampoc la reverteix. El seu mandat consolida el que ja sembla una nova normalitat: la desconfiança estructural.
Aquí és on el relat europeu falla: confon prestigi simbòlic amb confiança funcional. El gràfic separa clarament ambdues coses.
L’era de la desconfiança permanent (Trump, Biden, 2025)
Des del 2007, la confiança gairebé mai supera el 30%. Amb Trump, la confiança esdevé radicalment partidista: puja entre els seus, cau en picat entre els altres. Amb Biden, hi ha un petit repunt inicial que no es consolida. El 2025 tanca amb un 17%, en un context de bloquejos pressupostaris i el govern és percebut com a incapaç de funcionar amb normalitat.
Conclusió: la corba com a veredicte
El gràfic de Pew no dicta sentències morals; dicta diagnòstics. Diu que Reagan va governar en un període de confiança institucional clarament superior al d’Obama. Diu que la confiança americana va morir als setanta i no ha ressuscitat. I diu, sobretot, que el problema ja no és un president concret, sinó una arquitectura política que ha deixat de generar credibilitat.
És una lliçó incòmoda, però exactament per això és útil…I ara a esperar el final del mandat de Trump…
Des de 1958 fins avui: la confiança en Washington cau del 73% al 17%. El problema ja no és un president, és el sistema. #CrisiInstitucional Share on X
Loading ...
