Les ministres d’Educació i Igualtat, Isabel Celaá i Irene Montoro, van iniciar en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres un dur atac el rerefons polític del qual és molt evident: és el govern de l’estat qui decideix sobre l’educació dels fills. A aquest primer embat han seguit, en disciplinat ordre, més opinions en sentit semblant. Per això s’han desenvolupat dos eixos argumentals comuns. D’una banda, diguem l’exegesi del pronunciament: “els fills no són propietat dels pares”. Que acaba per derivar en un “els fills no són dels pares”. Per una altra l’acusació, insòlita en un ministre, de masclisme i homofòbia cap als pares que no comparteixen la ideologia de gènere, bé en la seva concepció de feminisme de gènere, bé en la de les identitats de gènere.
Crec que tot això és massa important per passar-ho per alt o convertir-lo en material inflamable de l’enfrontament partidista. En definitiva, la missió dels pares i la família, com a fonament de la nostra societat i de la felicitat personal, és decisiva, però tal com ho planteja el govern Sánchez-Iglesias, sembla confrontat amb la missió de l’escola d’ensenyar i instruir en lloc de ser la condició necessària perquè l’ensenyament sigui possible.
De fet, la concepció dels governamentals és exactament aquesta: “El dret dels pares a educar els seus propis fills no té fonament. El nen pertany a la societat”. Cert? El problema és que aquesta és la doctrina comunista sobre l’educació, perquè aquella frase pertany al líder soviètic Nikolai Bukharin, i correspon al seu llibre L’ABC del Comunisme, paràgraf 79, escrit el 1919.
Per això cal aixecar la perspectiva i evitar el falsejament del problema -situant-lo no només al voltant de l’anomenat pin parental- perquè la qüestió és molt més greu, profunda i terrible. D’una banda, es tracta del fracàs del sistema educatiu espanyol en tots els àmbits, que afecta massa nens, adolescents i joves, i que pot ocultar-se sota polèmiques de partit. Per una altra, perquè resulta inacceptable el propòsit d’usurpar la missió de la família.
Anem pel primer. A la vista dels resultats, Espanya disposa d’un dels pitjors sistemes educatius d’Europa. Això és una dolorosa evidència. Ocupa els últims llocs en qualsevol dels mesuraments que es realitzen per avaluar l’ensenyament: resultats PISA; massa alumnes de baix nivell, i molt pocs en els nivells màxims; desmesurat fracàs i abandonament escolar, i una insuportable proporció de joves de 16 a 29 anys que ni estudien ni treballen. És un desastre de grans proporcions. Però hi ha més. La gran extensió de la pornografia entre adolescents, fins i tot nens, el desenvolupament de conductes violentes de tot tipus, les dependències, dels mòbils a les drogues, la freqüència de casos de bulímia, anorèxia, obesitat, però també d’alimentació insuficient, el desenvolupament de trastorns psicològics greus, la dificultat per assumir compromisos forts, per superar la frustració, per al treball, la concentració i l’ordre. Tot això ho coneix molt bé el professorat, perquè s’ha acabat convertint a molts d’ells en terapeutes més que en mestres, perquè una part gran del seu temps el dediquen a aquelles qüestions i a intentar aconseguir un ordre a l’aula que possibiliti l’instruir. Tot això fa mal a una part gran dels nostres adolescents i joves, entre una quarta part i el trenta per cent. Són persones condemnades a una vida difícil pel seu doble dèficit, educatiu i de formació. Els governs d’Espanya han abordat aquesta emergència de manera insuficient. El de Sánchez-Iglesias ho fa pitjor. Amaga el problema i munta una polèmica i el polititza.
I no, no es tracta en primer terme de les retallades pressupostàries. Naturalment es necessiten més diners. Però és un engany si s’afirma que aquesta és la qüestió decisiva. Els registres sobre els resultats eren fins i tot pitjors abans de la crisi i les retallades. És un problema molt més complex. Països amb una despesa pública molt menor, com Polònia, s’han situat durant els últims anys en posicions capdavanteres en l’àmbit educatiu, superant fins i tot a Finlàndia. També Portugal ha millorat sensiblement amb menys recursos.
El problema és més profund i complex que els diners, perquè depèn en gran mesura de la família. Ho sabem com a mínim des dels anys 80, amb els treballs de Coleman sobre el capital social de les famílies i la seva conseqüència sobre el capital humà. És clar que amb menor càrrega empírica, podríem remuntar-nos fins a Aristòtil, quan afirma en la seva Ètica Nicomáquea, que les famílies eduquen millor que l’Estat perquè coneixen els seus fills. La família és decisiva per a l’educació, per a l’ensenyament i per a la instrucció, això és una obvietat. En el nostre context, els treballs del sociòleg Francisco Javier Elzo sobre la capacitat educadora dels diferents tipus de família, assenyalen clarament que només aquelles que són capaces de construir una cultura ètica i moral en el seu si, unes pautes clares de comportament, obtenen bons resultats. I és que el capital social es basa en aquest nucli, en l’anomenat capital moral.
I això ens condueix al govern d’Espanya, que nega el dret prioritari a educar dels pares, reconegut en l’article 27.2 de la Constitució, que així mateix els faculta per intervenir en la gestió escolar en l’article 27.7. Per la seva banda, la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 26.3, estableix que: (…) Els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills. Concretament, segons el preàmbul de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, estableix que els Estats han d’oferir assistència perquè els pares assumeixin les seves responsabilitats. La qüestió és clara: el sistema públic en l’àmbit de l’educació, i sobretot en matèria moral, no supleix els pares, sinó que els assisteix. Aquesta és la diferència radical entre un sistema democràtic i un altre totalitari com per exemple el que es va implantar a l’URSS.
L’escola ha de complementar l’educació moral dels seus alumnes, però no ocupar el lloc dels pares, sinó actuar d’acord amb ells. Una de les raons fonamentals del fracàs escolar espanyol és la distància que separa l’escola dels pares. Les lleis educatives promulgades, la gran majoria de textos diagnosticant la pèssima situació de l’educació a Espanya, ignoren el paper de la família, encara que en les seves anàlisis queda clara la impotència de l’escola quan la família falla, i l’estreta relació entre els resultats i la condició de cada família.
L’escola ha de formar, instruir en els àmbits del coneixement que requereixen una formació específica, de la història a les matemàtiques, però no pot desenvolupar, especialment l’escola pública, un ideari específic en l’àmbit moral, perquè llavors trenca amb l’obligada neutralitat de l’estat i per tant amb les normes constitucionals i democràtiques amb què ens hem dotat.
En nom del respecte i la diversitat sempre necessaris, no pot impartir una ideologia específica, com és el cas de la perspectiva de gènere, o de les seves aplicacions concretes. No es pot cometre la trampa en nom d’aquells valors, de presentar determinades formes d’entendre la persona, determinats estils de vida, que poden ser valorats per un sector de la nostra societat, però que no són compartits per tota ella i que en cap cas poden traduir-se en polítiques educatives. No té sentit ensenyar el respecte, de manera fragmentada, cenyint-se a supòsits individuals molt concrets. Ser lesbiana, gai, transsexual, bisexual, queer, no justifica un tractament i un reconeixement específic en el respecte moral, sinó que aquest es deu a totes les persones amb independència de la seva naturalesa, i així ha de ser ensenyat.
L’escola tampoc pot ser lloc d’experimentació sobre la sexualitat de les persones, i menys encara quan aquestes tenen edats infantils o es troben en l’adolescència. Aquesta és la tasca fonamental de les famílies, perquè són elles qui coneixen millor el delicat equilibri personal entre impuls biològic del què està creixent a la vida, i la seva maduresa afectiva. L’escola, en tot cas, pot complementar aquesta tasca, però no substituir-la, i molt menys presentar models confrontats als que puguin tenir les famílies.
Article publicat a La Vanguardia
