La notícia pot sorprendre, però és tan real com la vida mateixa i la va anunciar Irene Montero a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres de dimarts. El govern espanyol dedicarà la increïble xifra de 20.319 milions d’euros a polítiques feministes. És una magnitud que no té paral•lel en cap dels períodes anteriors i el programa està dirigit a què “les dones puguin tenir una vida plena”. Per exemple, s’obrirà a càrrec de l’estat una xarxa de ludoteques i guarderies perquè, literalment, “les mares puguin anar a prendre un cafè amb les amigues“. Cal reconèixer que en això hi ha un progrés perquè abans el postulat màxim d’Irene Montero era que poguessin tornar de nit soles i “borratxes” a casa. Ara, almenys, ja es concentra en el dia i es prenen un cafè. Realment és un progrés. Molt costós, però un progrés.
El més interessant de tot això és que reivindica un principi que és incompatible amb l’estat de dret, que es pressuposa que és, per tant, un estat liberal en el qual vivim, perquè el que persegueix aquest govern, va dir Montero, és “fer del feminisme una qüestió d’estat“. És a dir, convertir-lo en ideologia d’estat i, òbviament, aquesta pretensió és incompatible amb l’obligada neutralitat de l’estat davant les diverses ideologies polítiques, que és el que caracteritza a l’estat de dret.
No hi poden haver més continguts que aquells que estableix la mateixa Constitució. Tot el que no sigui això, és trencar amb el principi de les garanties constitucionals, cosa que estem vivint cada dia i que hauria de generar una alarma generalitzada entre la ciutadania.
Un altre objectiu que persegueix la ministra amb aquesta pluja de milions és que “l’estat es faci càrrec com a corresponsable de les cures de la llar“. És a dir, que es faci corrresponsable d’atendre la família, de tenir neta la casa, de cuinar i de les múltiples tasques que una llar necessita. La tesi de Montero és que ara això ho fa només la dona, i només traspassant part d’aquesta coresponsabilitat a l’estat la qüestió té solució.
Entre les visions de la llei Celaá, avui ambaixadora a la Santa Seu, sobre la primacia de l’estat en relació amb els fills i la situació de marginació que aquest fet implica en els pares, la intromissió en les relacions de parella establint quines són correctes o no, declarant “tòxic” l’amor romàntic i, ara, abocant l’estat a fer corresponsable de les cures de la llar, estem entrant en un estat literalment totalitari, si bé que molt diferent del totalitarisme comunista o feixista, que actuava específicament en el pla econòmic o en el de l’afirmació nacionalista. Ara tot gira en relació amb el que ha de fer l’home i el que ha de fer la dona a casa seva i en les seves relacions. També cada vegada més s’avança en legislació punitiva per a les possibles infraccions i només caldrà reduir-ho quan la Fiscalia doni instruccions perquè la policia vigili el comportament intern de les relacions de parella a les llars.
Però aquest abocament de diners a les polítiques feministes té una contrapartida molt penosa: la manca precisament de recursos econòmics per a necessitats urgents.
El mateix dia que apareixia en alguns mitjans la informació sobre el malbaratament feminista, n’aflorava una altra, que era la queixa dels malalts de l’ELA que criticaven que els hi arribin els ajuts quan ja s’estan morint. El Congrés ha aprovat una resolució per accelerar els tràmits de discapacitats, però, així i tot, la burocràcia continua no veient les persones que hi ha darrere el tràmit, ni tan sols els papers i els terminis, i això és greu. En el fons, com en altres grans dependències, el que hi ha és una manca de pressupost que obliga a allargar tots els terminis.
Hi haurà més de 20.000 milions per a les polítiques feministes, però ni un euro per millorar les cures pal•liatives que la covid ha posat en relleu i que són absolutament vitals per acompanyar bé als malalts. Tampoc hi ha res, ni programa ni euros, pel greu problema de les persones afectades per la covid persistent que han vist la seva vida laboral truncada i sacsejada per un patiment continuat. Aquest problema, que el pateixen homes i dones, pel feminisme del govern no compta.
I què dir de la situació de l’assistència primària. Els professionals continuen amb la seva justa queixa de que manca personal i que aquest problema no es resol. Com tampoc es resol l’increment gegantí de retards en diagnòstics i tractaments de totes les malalties que no eren covid. Per aquesta altra qüestió vital, no hi ha recursos.
Montero pretén gastar diners a reduir la bretxa salarial entre homes i dones, però ho fa ignorant deliberadament que la causa fonamental d’aquesta bretxa quan hi és radica en la maternitat i aquí és on el feminisme aplica zero euros, ni continuarem sense cap ajut per a les dones embarassades i per les mares, quan aquest és el problema central de la desigualtat econòmica que encara perdura. Tampoc hi haurà recursos per fer més fàcil que les dones puguin tenir els seus fills, malgrat que Espanya està submergida en una crisi de natalitat que la convertirà abans del 2050 en un país inviable. I què dir de la manca d’ajuts a la família i sobretot a les famílies amb fills, que té com a conseqüència que Espanya sigui el tercer país de la zona Euro-OCDE amb un major nivell de pobresa infantil.
Tot plegat és un escàndol de proporcions còsmiques. La qüestió és com i quan s’hi posarà remei.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Hay comentarios