Recentment “La Vanguardia” publicava un reportatge històric sobre el periodista, economista i polític Antonio Bermúdez i Cañete.
Aquest periodista, membre de l’Associació Nacional Catòlica de Propagandistes, a part de realitzar diversos estudis i investigacions en el camp economicosocial, va anar a Alemanya com a corresponsal de “El Debate” el 1932 informant de manera molt directa de la implantació del nazisme i de la seva actuació. Va ser expulsat per Goebbels el febrer de 1935, acusat de calumniar el règim nazi. De retorn a Espanya es va presentar a les eleccions de febrer de 1936 amb la CEDA, sent elegit diputat. Seria assassinat el 21 d’agost de 1936 a la porta de la txeca situada en el Cercle de Belles Arts de Madrid.
La publicació d’aquest reportatge tenia un plus important en qui el signava. Era el periodista Plàcid García-Planas, de qui es dona la circumstància que va ser durant dos anys director del Memorial Democràtic. Va mostrar especial interès en la recuperació de la Memòria Històrica, però de “tota”. Per tant, la dels dos bàndols pel que fa a la Guerra Civil de 1936-1939. Mostrava en el reportatge com un home expulsat per Hitler per ser crític amb el nazisme era després assassinat a Espanya pels republicans simplement per ser de dretes i catòlic.
És lloable l’actuació del periodista García-Planas, tenint en compte que la major part de tot el que s’ha fet i es continua fent amb la que anomenen Memòria Històrica no només és absolutament sectari i no va dirigit a propiciar la recuperació íntegra de la realitat de tot el que va ocórrer, sinó que se selecciona la part que interessa, se la retorça fins i tot, i de cara a la resta pretenen aconseguir la desmemòria. Amb barbaritats sistemàtiques, com que en algunes parts d’Espanya un pot ser sancionat amb una forta multa pel sol fet de dir una cosa tan constatable com que en l’època de Franco en una determinada població es van construir uns habitatges socials o un pont, perquè això es considera apologia de la dictadura.
Per entendre el que segueix permeteu-me el lector la llicència personal de fer referència als nombrosos llibres que he publicat sobre la repressió franquista a la guerra civil i postguerra, els maquis, l’exili republicà i la seva participació en la Segona Guerra Mundial, el període franquista, o textos com “Católicos del bando rojo” o “Entre la Cruz y la república”. Crec que ningú podria atribuir-los a un promotor o defensor del règim franquista. Amb tot, sóc enormement crític amb les lleis i normes de la denominada Memòria Històrica perquè amb ella no s’ha pretès buscar tota la veritat sinó, a més de revenja, reescriure la història en la línia del que interessava i utilitzar-la en benefici de línies polítiques actuals.
Un aspecte particularment destacable i del qual no se sol parlar és el de la promoció de la “desmemòria”, liquidant tot el que recordi al que ha passat en els gairebé quaranta anys de franquisme, excepte el relacionat amb la repressió. He seguit el tema de l’eliminació de símbols franquistes a tot Espanya, però de manera molt detallada a una ciutat, Tortosa, que en els últims temps està precisament en el primer pla mediàtic pel debat sobre si es destrueix el monument a la batalla de l’Ebre situat al centre del riu al seu pas per aquesta ciutat, al que s’oposa la majoria dels ciutadans, però que les autoritats estan decidides a realitzar.
En aquesta població han estat destrossats símbols tan “franquistes” com la imatge en ceràmica de Sant Antoni de Pàdua perquè un grup d’habitatges socials portava aquest nom, o una làpida situada a la façana d’una església que va resultar destrossada durant la guerra, en part pel vandalisme iconoclasta dels inicis de la guerra a què van seguir bombardejos i quedar molt de temps en el mateix front de batalla en què va quedar dividida la ciutat durant nou mesos. A la làpida deia simplement: “Aquest temple va ser restaurat per Regions Devastades. Any 1947”.
Qualsevol lector tindrà experiències similars, destacant en molts llocs l’eliminació del símbol més odiat per alguns, el de la creu.
Amb les lleis de memòria històrica no es busca recuperar el que ha passat, fóra bo o dolent, sinó falsejar-ne uns aspectes i promoure en altres la desmemòria.
Va haver-hi quaranta anys “que no van existir”.
Un home expulsat per Hitler per ser crític amb el nazisme era després assassinat a Espanya pels republicans simplement per ser de dretes i catòlic Share on X
Loading ...
