La maternitat continua sent, en ple segle XXI, una de les decisions personals més condicionades per factors externs. Tot i que la societat presumeix de llibertat reproductiva, la realitat demostra que moltes dones continuen assumint costos laborals, econòmics i socials que els homes no comparteixen.
La maternitat, lluny de ser un projecte vital recolzat col·lectivament, es converteix sovint en un llast professional i en un factor de desigualtat estructural. I les conseqüències van molt més enllà de les trajectòries individuals: afecten la natalitat, el mercat laboral i el futur demogràfic del país.
Les dades ho confirmen amb contundència. A Espanya, l’anomenat peatge de la maternitat implica que, durant el primer any després del naixement, les mares perden de mitjana un 11% dels seus ingressos laborals, una caiguda que no s’observa en els homes. Deu anys després, aquesta bretxa arriba al 28%. La penalització no és puntual: és persistent, s’acumula en el temps i acaba repercutint també a la pensió futura.
Diversos estudis internacionals estimen que fins a un 80% de la bretxa salarial entre homes i dones a països rics s’explica per aquest efecte “fill”, que impacta de manera sistemàtica sobre les carreres femenines.
Però no es tracta només de xifres. El 87% de les mares espanyoles reconeixen haver renunciat a salari, promoció o estabilitat laboral després de l’arribada dels fills. Més de la meitat redueix la jornada; una de cada quatre sol·licita excedència; una de cada cinc renuncia a ascensos.
A aquest panorama s’hi afegeix un clima laboral que segueix penalitzant implícitament la maternitat.
Dues de cada tres dones creuen que tenir fills perjudicarà la seva carrera, davant de menys de la meitat dels homes. Una quarta part tem fins i tot ser acomiadada si sol·licita la baixa per maternitat. A més, persisteixen biaixos subtils: menys oportunitats de promoció per als qui tenen fills, pitjors expectatives de contractació per a dones en edat fèrtil i la percepció empresarial –no sempre confessada– que un home amb família és un treballador “estable”, mentre que una mare és un “risc”.
Aquestes barreres no sols condicionen la llibertat de decisió de les dones, sinó que tenen efectes visibles sobre l’estructura demogràfica del país. Espanya viu avui un dels nivells de natalitat més baixos del món, amb només 1,12 fills per dona, molt lluny del nivell de reemplaçament (2,1).
Tenir fills s’ha convertit en un luxe que moltes dones i parelles no es poden permetre, o que retarden fins a edats que redueixen la probabilitat de formar famílies de la mida que desitgen. Les enquestes demostren que la majoria de les dones voldrien tenir més fills dels que finalment tenen, però la manca de conciliació i la inseguretat econòmica actuen com a frens potents.
Les conseqüències d’aquesta baixa natalitat ja són aquí: una població que envelleix acceleradament, un mercat laboral amb menys joves entrant que sortint jubilats i un sistema de pensions sotmès a tensions creixents. Espanya podria assolir el 2050 l’índex de dependència més gran d’Europa, amb més de 70 persones grans per cada 100 en edat activa.
L’economia també se’n ressent: menys població jove implica menys innovació, menys consum i menys contribuents per sostenir l’estat del benestar. En absència de naixements, la immigració esdevé l’única via per evitar la contracció demogràfica, però també planteja reptes d’integració i de cohesió social.
Davant d’aquest escenari, els experts coincideixen que la solució d’una natalitat més gran implica garantir condicions reals d’igualtat. Els països que han aconseguit combinar ocupació femenina i taxes de natalitat relativament altes —com França o els nòrdics— ho han fet apostant per polítiques ambicioses: permisos parentals ben remunerats, xarxes àmplies d’escoles bressol assequibles, horaris laborals racionals i una cultura empresarial que no penalitza la maternitat. El resultat és un equilibri més sa entre vida laboral i familiar i una natalitat més propera a la desitjada per les dones.
Espanya, en canvi, encara es mou en un model on la maternitat s’assumeix en solitud i amb cost personal. I on l’avortament és una elecció prioritària fins a assolir més de l’u de cada tres naixements. A Catalunya encara és més greu perquè la xifra arriba al 40%.
Mentre no canviï aquesta estructura, la decisió de tenir fills difícilment es podrà considerar lliure: serà una elecció condicionada, carregada de riscos i desigualtats. I una societat que penalitza les dones per ser mares s’exposa a un futur demogràfic incert.
I tot això es combina amb una evidència negligida: als anys setanta del segle passat una família podia tenir una llar i viure amb un sol salari. Avui, amb les xifres del salari més freqüent, una parella treballant tots dos difícilment pot aspirar a una llar si no la té i arribar al primer fill sense incórrer en una situació de risc de pobresa.
El missatge central és clar: la dona només optarà amb llibertat quan deixi de penalitzar-se la maternitat, i només aleshores la natalitat es podrà acostar a nivells que garanteixin la sostenibilitat social.
La igualtat no és una reivindicació abstracta: és un requisit per assegurar el futur econòmic i demogràfic del país. Perquè una societat que no permet a les dones tenir els fills que desitgen —o que les empeny a no tenir-ne— és una societat que retalla el seu futur.
Els països amb igualtat i permisos parentals forts tenen més natalitat. No és màgia: és política pública. #PermisosParentals #PolítiquesFamiliars #Natalitat Share on X
