L’expresident del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, passa de salvador de l’euro a pretendent de salvador d’Itàlia

L’expresident del Banc Central Europeu (BCE),  Mario Draghi, acaba de ser nomenat primer ministre  d’Itàlia. El 13 de febrer ha pres  possessió del  67è govern italià en 75 anys i el tercer de la XVIII legislatura. S’ha revestit per primera vegada de polític per anunciar que el seu govern no vol ser un executiu tècnic de passada, sinó un veritable govern que aspira a emprendre les reformes que Itàlia necessita imperiosament  i que està postergant des de fa anys. En el seu primer discurs adreçat als senadors italians ha pronunciat aquestes paraules: “Volia dir-vos que, en tota la meva llarga vida professional, mai no hi ha hagut  un moment d’una emoció tan intensa i d’una responsabilitat tan gran com el que ara estic vivint“.

Això ho diu una persona professionalment molt  respectada  i dipositària d’una gran reputació ètica. Entre els moments de gran emoció i responsabilitat ja viscuts per ell destaquen els que  va protagonitzar  el mes de juliol de 2012, en plena crisi de l’euro, una crisi tan greu que semblava que podia endur-se  per davant no solament l’euro, sinó la mateixa Unió Europea (UE). Fou aleshores  quan el  president del BCE, Mario Draghi, va pronunciar aquella frase  que s’ha fet famosa: “faré el que calgui (whatever it takes) per salvar l’euro, i creguin-me que  serà suficient“. Els mercats s’ho varen creure i el BCE va començar a llençar programes de salvament de l’euro eficaços i molt innovadors. El resultat de tot plegat var ser molt  positiu de cara a la consolidació de la moneda única europea.

En les seves paraules  d’investidura, Mario Draghi ha fet gala de pragmatisme i ha volgut anar directament al gra. Ha pronunciat un discurs valent,  ambiciós i molt ben estructurat. La seva llista de prioritats ha estat la següent:

Primera, derrotar el virus, i per això creu que és imprescindible accelerar la campanya de vacunació, fins i tot fent-hi participar l’exèrcit, així com  reforçar el sistema sanitari nacional.

Segona, recuperar l’economia. Itàlia ha de recuperar els seus sistemes productius perquè siguin més sostenibles. Ha citat específicament el turisme, que representa un 14 per cent de l’economia italiana, percentatge similar al català i l’espanyol.  Per aconseguir la sostenibilitat, ha assenyalat que “alguns sectors hauran de canviar, fins i tot radicalment“.

Tercera, executar el pla de recuperació que permeten els fons  provinents del programa EU Next Generation, que sumen un total  de 209.000 milions d’euros entre subvencions i préstecs, la xifra més important que rebrà un país membre de la UE, just per davant d’Espanya, que en rebrà 140.000, també entre subvencions i préstecs.  Això és així perquè Itàlia i Espanya són els dos països més perjudicats per la pandèmia.

Quarta, realitzar les reformes estructurals que necessita urgentment l’economia italiana i que “tants governs precedents no han sigut capaços de tirar endavant des de fa dècades“, cosa que “ha obligat a emigrar els joves”.  La seva proposta de reforma és molt ambiciosa. Va des de reduir la desigualtat de gènere al món laboral fins a reformar l’administració pública per fer-la més eficaç, passant per modernitzar la justícia, el sistema fiscal i el sistema educatiu. Mario Draghi, que no porta la càrrega d’haver de respondre a un electorat, es veu capaç d’aconseguir-ho en dos anys.

Cinquena, en el pla internacional ha subratllat el compromís d’Itàlia amb la UE i amb l’OTAN, afirmant que  el seu govern serà “europeista i atlantista“. Ha llançat alguns dards a Rússia i la Xina. Ha advertit als euroescèptics que donar suport a la UE significa sostenir la idea que “l’euro és irreversible“. Ha apostat per la integració europea, un missatge clar adreçat al líder nacionalpopulista Matteo Salvini, que havia dit recentment que “només la mort és irreversible“. Draghi ha dit que “sense Itàlia no hi ha Europa, però que fora d’Europa hi ha menys Itàlia; no hi ha sobirania en la solitud”. A més, ha proposat consolidar la relació “estratègica i imprescindible“ amb França i Alemanya. El seu antecessor, Giussepe Conte, havia rellançat l’eix Roma-Madrid. Ara  Draghi prioritza les relacions amb francesos i alemanys. Draghi ha acabat dient que Itàlia afronta “una nova reconstrucció, com després de la Segona Guerra Mundial”, i que per aconseguir-la es necessita la unitat de totes les forces polítiques. La unitat “no és una opció, és un deure” car Itàlia es troba davant d’una  emergència sense precedents.

La Borsa italiana ha reaccionat de manera molt favorable des del primer moment que es va conèixer que Draghi seria anomenat primer ministre. Després de la seva presa de possessió, l’impacte en els mercats ha sigut tan positiu que recordava els dies del seu gran èxit de juliol de 2012 al capdavant del BCE en plena crisi de l’euro. Les seves paraules tornaven a calmar les fúries financeres.

La tasca de Mario Draghi no serà  fàcil. Els analistes consideren que ha acceptat el càrrec més difícil de tota l’escena política europea. Itàlia és un país devastat per la pandèmia. La seva economia pateix un estancament crònic. Les previsions actuals diuen que no tornarà al nivell de PIB previ a la pandèmia fins a finals de 2023.  L’economia italiana es caracteritza per un  creixement lent   (porta vint anys pràcticament sense créixer), una productivitat baixa i un deute molt alt que ha derrotat els esforços de successius governs per rebaixar-lo. El deute actual italià és de 2,5 bilions d’euros, el 150 per cent del PIB del país. És el segon més alt de la UE, després de Grècia (200 per cent del PIB). Portugal, França, Espanya i Bèlgica també tenen un deute públic superior al 100 per cent del seu PIB. “Tots sabem quines són les reformes prioritàries que Itàlia necessita, la qüestió és saber si Draghi serà capaç de tirar endavant les més necessàries en el període de dos anys promès“, acaba de declarar un prestigiós analista econòmic italià. Itàlia ha cremat sis primers ministres al llarg de la dècada passada. El darrer intent a càrrec d’un altre primer ministre professionalment prestigiós i no polític, l’exComissari europeu Mario Monti, va acabar en decepció. Va passar el 2011, quan es va decidir cridar Monti perquè posés ordre a la crisi econòmica del deute. Va durar tretze mesos en el càrrec i unes noves eleccions el van obligar a deixar-lo.

Draghi encapçala un vertader govern de salvació nacional, de caràcter heterogeni.  Els seus membres van des de l’esquerra radical fins a la ultradretana Lliga Nord, el líder de la qual, Matteo Salvini, és un líder euroescèptic a escala europea. A més de la Lliga Nord i de la Forza Italia  berlusconiana, el seu gabinet reuneix representants del populista Moviment Cinc Estrelles i de tres partits d’esquerra. El menys que es pot dir és que la cohesió d’aquest grup de partits no està garantida. El batibull polític a Itàlia acostuma a ser fenomenal, i  pot jugar en contra.  Al costat d’això,  hi ha dos factors importants que juguen a favor de Draghi: els fons europeus que han d’arribar aviat i les polítiques en vigor del BCE que ell mateix va posar en marxa fa una dècada.

Els fons europeus del programa EU Next Generation constitueixen una gran oportunitat. Draghi  vol retocar el pla de recuperació basat en aquests fons,  ja elaborat pel seu predecessor Giussepe Conte.  Té  temps fins al final del  pròxim mes d’abril per retocar-lo, que és quan s’ha de presentar  a  la Comissió Europea. Els fons europeus arribaran a Itàlia des de 2021 fins a l’any 2026, però  Draghi  ja pensa fins i tot en l’horitzó 2050, quan les emissions de carbó hauran arribat a zero a la UE, segons les previsions de la Comissió Europea. Per altra banda, l’euro és una gran carta de Draghi. Ell va ser el seu  salvador quan va declarar solemnement el juliol de 2012 que faria whatever it takes (el que calgui) per sostenir-lo i el va convertir en “irreversible“, d’acord amb Àngela Merkel, com no podia ser d’una altra manera.  L’Estat italià, com l’espanyol, estan avalats per les massives injeccions de liquiditat del BCE, que compra totes les seves emissions de deute públic que surten al mercat. Tots els  Estats membres de la zona euro tenen accés  al deute a un cost molt baix, amb tipus d’interès zero o fins i tot negatius.

Llevat d’un període curt de temps treballant al banc d’inversió Goldman Sachs com a vicepresident per a Europa, Mario  Draghi, de 73 anys, ha treballat com  a funcionari públic durant molts anys. Ha sigut director executiu del Banc Mundial i governador del Banc d’Itàlia. La seva presidència del Banc Central Europeu (BCE), entre 2011 i 2019, va marcar el punt àlgid de la seva carrera professional. És un “tecnòcrata“ dotat d’un agut instint polític. La majoria de líders polítics europeus senten per ell un gran respecte. Fins i tot l’Alemanya d’Àngela Merkel, un país sovint oposat a les seves polítiques agosarades al davant del BCE, li acaba de concedir l’Ordre  del Mèrit. Tot això li ha de servir per tirar endavant el seu projecte per a Itàlia.  Disposa de dos anys, fins al mes de juny de 2023, la propera cita electoral italiana, per aconseguir-ho.

Draghi acaba de repetir davant del parlament italià unes paraules importants:  “la unitat no és una opció, sinó que és un deure“. Aquesta serà probablement la clau del seu èxit o fracàs al capdavant d’un gabinet format per  representants de partits polítics mal avinguts i cridaners. La seva tasca no serà fàcil. Serà observada de molt a prop per la UE i singularment per Espanya, un país amb característiques econòmiques i polítiques  semblants a les d’Itàlia. Quan a la tardor es descobreixi a Espanya el panorama devastador deixat per la pandèmia,  es farà necessari d’arribar a grans acords entre les forces polítiques que podran buscar inspiració en el programa del govern de salvació nacional  instal·lat a Itàlia.

El gran periodista italià Indro Montanelli  acostumava a escriure que Espanya i Itàlia  tenen  molt en comú, però que una cosa les diferencia: “Itàlia és la versió còmica d’Espanya  i Espanya  és la versió tràgica d’Itàlia“.

Tots estarem molt pendents dels resultats de la gestió de Mario Draghi al davant del govern de salvació nacional d’un país tan important de la UE, com es Itàlia. Alguns analistes polítics han escrit que Draghi significa, ni més ni menys, “la darrera oportunitat d’enganxar Itàlia al sistema europeu“.

 Loading ...