És decisiu disposar d’un mapa polític de la situació a Catalunya i de les seves dinàmiques. És evident que hi ha tres camps polítics ben diferenciats.
El més important pel seu pes polític i perquè controla el Govern de la Generalitat i els mitjans públics de difusió, és l’independentisme. Aquest, cada vegada mostra més la seva heterogeneïtat interna i l’absència d’un lideratge clar, el que dóna lloc a contradiccions creixents. L’última és la radical diferència existent pel que fa a la investidura de Sánchez, entre Puigdemont i Torra, i els polítics presos.
En aquest espai es poden identificar dos conjunts clarament diferents per la forma com aborden la consecució de la independència. Un està format per Esquerra Republicana de Catalunya liderada per Junqueras, la majoria dels polítics presos, i el PDeCAT que viu una crisi existencial. La incorporació d’Artur Mas genera noves dinàmiques que està per veure que clarifiquin el terreny de joc. La coincidència entre tots aquests grups radica en situar la independència en un horitzó indeterminat i situar l’accent en aconseguir que la Generalitat governi bé, el que fins ara constitueix una tasca impossible per a l’independentisme. L’altre col·lectiu és més heterogeni perquè està format JxCat, fidels a Puigdemont, la Crida Nacional per la República, l’organització política llançada per l’expresident per unir tot l’independentisme i que en el seu fracàs constitueix un tercer en discòrdia, la CUP, i els CDR. En aquest cas la posició no és altra que la del pols a l’estat, i si s’escau a la Unió Europea i la realització d’un referèndum pactat o no.
Aquest espai és hegemònic en el territori rural i supera amb facilitat el 40% dels vots, en funció de la participació total, però no aconsegueix superar la barrera del 50%.
El segon espai polític està configurat per aquelles persones i organitzacions que consideren que no hi ha una solució per al conflicte de Catalunya sense una aplicació àmplia i duradora en el temps de l’article 155, el que vindria a suposar una suspensió de fet de l’autonomia. Agrupa ara per ara a Ciutadans i al Partit Popular. És més que dubtós que aquesta resposta política resulti viable per diverses raons. Tant és així que més sembla una estratègia electoral per treure rendiment del conflicte català que un veritable projecte polític. Els problemes són diversos. No és gens clar que una mesura de força d’aquest tipus debilitarà l’independentisme. Les experiències històriques que operaven sobre una realitat política diferent, la del catalanisme, assenyalen que els efectes que s’obtenen són més aviat els contraris. Un 155 per dur que fos no tindria comparació possible amb el tipus d’actuació a dur a terme per Primo de Rivera i Franco en les seves èpoques respectives, i el resultat sempre es va saldar amb un reforçament d’aquells a qui es perseguia fer desaparèixer. Però al costat d’aquesta disquisició que no deixa de ser teòrica, n’apareixen altres de caràcter pràctic immediat. La més evident és que Ciutadans i PP no disposen de la majoria necessària al Senat per a l’aplicació d’aquesta mesura i no sembla que tal correlació de forces fora a modificar-se, en la mesura que les tres opcions de dretes es presentin per separat en les circumscripcions electorals. Hi ha una altra dada a cavall entre la història i la realitat immediata que és l’impacte que podria tenir aplicar una mesura d’aquest tipus com a teràpia a llarg termini sobre el sistema polític espanyol, i especialment la situació de la monarquia. Alfons XIII va perdre la corona en bona part per unir la seva sort a Primo de Rivera. Finalment les perspectives electorals d’aquells dos partits a Catalunya són pobres, sobretot perquè Ciutadans ha malversat el gran patrimoni electoral que va aconseguir en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Va demostrar, i la marxa d’Arrimades a Madrid ho confirma, que no tenia projecte per al conflicte català més enllà de la picabaralla amb Torra i la polèmica pels llaços grocs. Senzillament era un partit de protesta però no de govern.
El tercer espai és l’intermedi entre aquelles dues polaritats. Podria ser la segona gran opció política però no ho és perquè no està vertebrat per falta d’un relat capaç d’articular persones i intencions. No té un marc de referència propi prou ben definit per donar lloc a un moviment social que pugui traduir-se en força política. De fet aquesta és la lògica. Avui en dia els partits són conseqüència de projectes de concepcions culturals preexistents. Aquesta va ser la causa de l’èxit de Jordi Pujol i CDC, la creació durant anys d’un moviment social i cultural de perfil catalanista estès per tot el país. I el mateix es pot dir de Ciutadans, i per descomptat de Podemos. Si retrocedim en el temps, podem observar una cosa semblant. Els sindicats estan en la matriu de la formació dels partits socialdemòcrates, i l’acció catòlica i altres moviments de la mateixa índole en la formació dels potents partits democratacristians sorgits després de la 2a Guerra Mundial. Però tal moviment no existeix i aquesta és la debilitat més gran de l’espai, que ara per ara, té en el Partit Socialista el seu màxim exponent. Però en aquest incorre una limitació que li impedeix estructurar tot aquest espai. Es tracta de la seva intensa alineació en l’àmbit estricte del progressisme. Una imatge resumeix bé el concepte. Quan Collboni, el tinent d’alcalde de Barcelona i líder socialista que ha fet possible l’alcaldia de Colau, critica el gran llaç groc al balcó de la casa consistorial, i el contraposa a la bandera GLBT, com a exemple de símbol que uneix a tots els ciutadans. Aquest important error de perspectiva situa al socialisme com una peça important en aquest camp, però ni de bon tros la capacita per construir tota la seva arquitectura.
Les altres formacions polítiques que existeixen Units per Avançar, Lliures, Convergents, són en realitat grups reduïts de persones que per si sols no tenen la mínima força electoral. Fins i tot pot inspirar un dubte raonable, que la seva unió, gens fàcil, donés lloc a alguna cosa prou sòlida per aconseguir la representació parlamentària. Potser sí, però no és una certesa, només una hipòtesi.
La possible aparició del tercer grup, la Lliga Democràtica, podria representar un nou impuls que només el temps en la pràctica verificarà.
En qualsevol cas l’estructuració completa d’aquest espai polític necessita aclarir alguns interrogants. Un gens menor és si es conforma amb una definició tradicional de la seva posició, com pugui ser el centre o la dreta, o bé adopta per un plantejament nou, tout azimut. Tampoc és un tema menor la mesura concreta en què assumeix el catalanisme, i si se situa en el camp comú de la majoria, en la concepció cultural i sociomoral, la del progressisme liberal, o opta per constituir una alternativa; si es concep com un partit frontissa, o una opció principal de govern.
