Publicat a La Vanguardia el 20-6-2022
El president Sánchez pot presentar alguns resultats parcials positius, però sumat i restat tot, el balanç és dolent i, a més, en la seva valoració s’ha d’incloure el dopatge de la nostra economia per tres vies. La del Banc Central Europeu amb els diners “de franc total” i la compra de deute, els fons europeus ordinaris i els addicionals de Next Generation, tan mancats de transparència com l’ús de l’avió Falcon del president. Vivim immersos en un superpla Marshall, però en nosaltres no es percep que s’estiguin configurant uns nous “30 anys gloriosos”, com sí que va passar a l’Europa del 1947. Només en fons Next Generation, Espanya rep una mica menys d’euros constants que aleshores el Regne Unit, França i Alemanya. Si amb aquest dineral no s’alça el vol, i encara confiem en el turisme com a salvació, un clàssic del franquisme, alguna cosa molt greu falla en la direcció del país.
Espanya va registrar la reducció més gran del PIB de la UE, un 10,8%, el 2020, per les mesures aplicades per lluitar contra la covid. Atès que el 2021 vam créixer un 5,1%, amb les previsions de l’OCDE a la mà, resulta que no recuperarem el que hem perdut fins al segon semestre del 2023. Serà una de les pitjors recuperacions d’Europa. I com que l’ocupació creix molt més, de la qual cosa s’enorgulleix Sánchez, això significa que la productivitat i els salaris s’han reduït.
Junt amb Grècia, som líders a l’OCDE en pèrdua del poder adquisitiu. I és que en relació amb el 2019 els assalariats ingressen 2.200 milions d’euros menys, però paguem 7.700 milions d’euros més per IRPF per efecte de la inflació. Resultat: les rendes inferiors i bona part de les mitjanes estan patint. Segons una enquesta d’ Ipsos, el 60% de la població tem no poder pagar el gas i l’electricitat, i més del 50% afirma que viu amb el mínim.
Els problemes crònics continuen sense abordar-se, com el cas del sector agrari, que pateix una crisi terminal en temps d’escassetat i carestia d’aliments! O la factura d’una societat cada vegada més envellida, que subvenciona i aposta per l’avortament i manté en fallida la Seguretat Social. L’ Estat hi dedica tants diners com per subvencionar 100.000 avortaments, 32 milions, i només 3,3 milions a l’ajuda a les dones embarassades.
La policia només resol el 20% dels robatoris, i només coneix un terç dels autors dels assalts violents. Les ocupacions s’han convertit en una amenaça per als ciutadans corrents, mentre desenes de milers de pisos dormen als llimbs de la Sareb, la gestió de la qual castiga els pressupostos públics: 35.000 milions de deute i 14.000 de dèficit. Malgrat la xerrameca oficial, Espanya comet més infraccions ambientals que ningú a la UE. Grans inversions convertides en gairebé inútils perquè no es completen; en són exemples el corredor mediterrani i el canal Segarra-Garrigues.
La burocràcia de l’Administració simplement no funciona, i els jutjats continuen instal·lats en el col·lapse. La nova i enèsima reforma educativa no pretén millorar el nostre pèssim rendiment escolar, sinó maquillar les estadístiques i adoctrinar els alumnes. La sanitat pública continua escanyada, mentre som el país on més s’ha reduït l’esperança de vida; s’implanta l’eutanàsia, mentre es neguen recursos per a les cures pal·liatives.
La crisi de les institucions és creixent: sobre 10, la valoració del Congrés és de 4,06, i queden lluny del 4 el Govern, els sindicats i els partits polítics. La valoració de Sánchez és un suspens rotund. Només un cinisme desmesurat pot combinar la “ Memòria Democràtica” amb l’ús d’una llei franquista per excel·lència: la de Secrets Oficials del 1968. Vivim en un dèficit democràtic creixent, en el qual s’abusa del decret llei i les propostes de llei, per reduir al mínim el debat parlamentari i la consulta externa.
Sánchez viu instal·lat en la polarització i la deslegitimació de l’oposició. No procura una certa cohesió de la societat, sinó que promou lleis de conflicte i ruptura, fins a violentar la mateixa Constitució. Manté una pràctica autoritària negant el diàleg amb les institucions de la societat que no li són afins, i alhora és feble amb el seu Govern cap d’hidra.
El 18 octubre del 2020, Mas de Xaxàs titulava: “Europa veu una Espanya fracassada”. Gairebé dos anys després, el diagnòstic és pitjor perquè l’esperança ha estat devorada.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.