El president francès Macron ha optat per una decisió ràpida després de la derrota electoral que ha sofert a les europees, convocar eleccions per a finals d’aquest mes. Confia que la combinació de doble volta del sistema electoral francès i l’exclusió del Reagrupament Nacional per part dels altres partits impedeixi transformar l’èxit de Le Pen en un sistema proporcional amb victòria en el parlament francès, regit per un particular sistema de majories.
La jugada és perillosa per diverses raons. Una, no menor, és que els socialistes pràcticament estan equiparats ara al partit de Macron i poden crear-li problemes en la primera volta electoral, en què en cada circumscripció, si ningú obté majoria absoluta, passen a la segona volta els dos primers classificats, i això podria dir nombrosos enfrontaments locals entre el Reagrupament i la coalició formada entorn al PSF.
Però, una qüestió més important és que en el cas francès hi ha un factor de polarització molt gran en relació amb la guerra d’Ucraïna. Le Pen, acusada de prorussa, defensa unes negociacions de pau amb caràcter immediat. Macron, pel contrari, propugna una accentuació de l’ajuda militar a Ucraïna fins a l’extrem d’enviar soldats europeus a aquell país. Així va començar la intervenció americana al Vietnam, enviant especialistes per assessorar les tropes del Vietnam del Sud. Una escalada d’aquesta mena tindria segurament una resposta per part de Rússia i precipitaria una cursa cap a un enfrontament bèl·lic de final imprevisible. En el que entremig hi ha sempre, la terrible amenaça de l’armament nuclear. No és un fet menor que França, junt amb el Regne Unit, són els dos països europeus que disposen d’aquest tipus d’arsenal.
La batalla electoral es plantejarà d’una manera important en aquests termes: voleu enviar els vostres fills a la guerra d’Ucraïna? I per l’altra banda, voleu que Rússia continuï atacant impunement altres països veïns?
Introduir la racionalitat entre aquestes dues emocions és important. La premissa és que si s’acaba pactant una pau a Ucraïna a canvi de territoris donarà veu a noves ànsies de conquesta militar per part de Rússia. Xifres en mà i sense entrar en altres consideracions, aquesta amenaça sembla difícil que sigui real. Només cal veure la dificultat que té Rússia per derrotar un exèrcit molt inferior d’un país demogràficament i econòmicament esgotat com és Ucraïna.
Les xifres són clares: la despesa militar de Rússia el 2023 va ser de 109.000 milions d’euros. La de l’OTAN és de 900.000 milions d’euros, la del conjunt de la UE 240.000 milions, i els pressupostos conjunts d’Alemanya i França superen quasi en un 20% el de Rússia. Si s’hi afegeix el del Regne Unit, aleshores l’avantatge es transforma en l’ordre d’un 50% superior. Això comptant a més que l’esforç militar de tots aquests països és molt feble en relació al seu PIB. Gasten entre la meitat i un terç del que està gastant ara Rússia. Per tant, la capacitat de fer créixer el seu pressupost de defensa és encara molt més gran. I és que la dimensió econòmica real de Rússia és modesta. El seu PIB és lleugerament superior al d’Itàlia: 2,12 bilions de Moscou per 2,08 bilions d’Itàlia. Ve a ser la meitat del PIB alemany i menys del 10% del de la UE.
Amb aquestes referències no s’entén massa com Rússia es podria embrancar en una guerra oberta amb algun país de la Unió, els estats bàltics, Finlàndia o Polònia, que són els més pròxims, perquè el desequilibri i la inferioritat econòmica i militar russa són massa evidents.
En aquest sentit, la batalla electoral francesa pren també una dimensió europea molt important. Però no només per la pugna entre una força populista i una altra de l’establishment europeu, sinó perquè pot ser crucial per l’immediat desenvolupament de la guerra d’Ucraïna. Perquè si França es desendolla, és molt difícil que la resta de països no acabin seguint-la.
Loading ...
