La popularitat de Mario Draghi, el nou primer ministre italià i antic President del Banc Central Europeu (BCE), és immensa, tant al interior del seu país com a través de les capitals del Vell Continent. Tant és així que inclús Matteo Salvini, l’intractable líder de la Lliga, dóna suport al seu govern.
Però potser una de les personalitats que més s’han alegrat del nou càrrec de Mario Draghi és el president francès, Emmanuel Macron. Amb Draghi, Macron guanya un aliat proper i influent, amb una visió molt similar a la seva en matèria d’integració europea.
En efecte, durant els darrers anys el duo franco-alemany, el tradicional motor de la Unió Europea, no ha funcionat massa bé. Els interessos de París i Berlín s’han anat allunyant progressivament a mesura que el pes econòmic i financer d’Alemanya a Europa augmentava, i que econòmicament França s’anquilosava per les seves rígides regulacions i l’obesitat financera de l’estat.
En aquest sentit, la irrupció d’un nou soci llatí per a Macron és extremadament valuosa.
En efecte, França i Itàlia tenen cada cop més més similituds estructurals. No solament són respectivament la segona i la tercera economies de l’euro, sinó que les posicions de París i Roma en matèria de solidaritat europea i estímuls econòmics coincideixen per necessitat. En efecte, encara que costi d’acceptar als francesos, el seu país s’està “italianitzant” econòmicament parlant.
L’arribada de Draghi és encara més pertinent si es té en compte que el lideratge de la canceller alemanya Angela Merkel arriba a la seva fi d’aquí uns mesos.
França no gosà apartar-se de la posició d’Alemanya durant la crisi europea del deute fa uns anys per por de provocar un daltabaix en el seu propi deute públic. Però en les circumstàncies actuals, tot apunta que París canviarà de posició.
Si bé les relacions entre França i Itàlia tocaren fons durant el primer govern de Giuseppe Conte, amb el suport d’una aliança de populistes d’esquerres i de dretes, aquestes milloraren sensiblement a partir del seu segon govern.
Al març passat, França i Itàlia signaren juntament amb set països més una carta per demanar un “instrument de deute comú provinent d’una institució europea”. El seu objectiu havia de ser ajudar els estats membre més afectats per la pandèmia de la Covid-19, situats en particular en la zona mediterrània.
Com recull el Financial Times, aquesta carta fou la llavor del fons de recuperació europeu aprovat el passat estiu.
Una obra important en el procés de construcció de la Unió Europea, en la qual Macron en particular demostrà un elevat grau de lideratge i es desmarcà de la tradicional posició francesa d’alinear-se amb Berlín per evitar riscos financers.
Itàlia serà el primer receptor en volum de fons de recuperació europeus. Draghi ho deu en part a Macron. Gràcies a la seva pròpia experiència al BCE, és més conscient que ningú de la importància de gestionar bé aquests diners.
El nou primer ministre italià no deixarà passar l’oportunitat per demostrar la mateixa tesi defensada per Macron: val la pena sacrificar una part de la sobirania nacional a favor de la UE si a canvi Europa ofereix avantatges substancials per garantir l’estabilitat econòmica i financera del país, com a través de compensacions solidàries.
Draghi podrà retornar el favor a Macron gràcies al prestigi que l’italià posseeix inclús entre els socis europeus del nord, més inclinats a l’estabilitat pressupostària i menys empàtics davant la idea de relaxar el control de la política fiscal europea.
Draghi serà un preciós aliat de París per convèncer els països dits “frugals” del centre i nord d’Europa perquè tolerin dèficits públics si aquests contribueixen al creixement. També podrà defensar la necessitat d’establir mecanismes comuns per frenar els xocs macroeconòmics, sobretot en favor dels estats membre més endeutats i febles del sud.
Loading ...
