Hi ha èxits que semblen accidents estadístics i n’hi ha d’altres que revelen una necessitat subterrània. “Los Domingos” pertany a aquesta segona categoria. Ha assolit els màxims guardons: millor pel·lícula, millor direcció, millor actriu protagonista, millor guió, i millor actriu secundària. Ja havia estat reconeguda amb la Concha d’Or al Festival Internacional de Cine de San Sebastián, així com amb els premis Feroz i Forqué. I, per si calgués un altre indicador menys corporatiu, més de 700.000 espectadors —una xifra que poques produccions espanyoles assoleixen— han confirmat que no es tracta només d’un consens d’acadèmia.
L’èxit, però, no era el guió previst. Durant la gestació del projecte, els seus responsables van evitar fins i tot que la paraula “monja” aparegués en les sinopsis enviades a distribuïdores i mitjans de comunicació. Dos mesos sencers esquivant el terme que, paradoxalment, constitueix un dels eixos narratius centrals del film. La prudència —o el temor— responia a una intuïció compartida: en un ecosistema cultural dominat per la sospita o la caricatura del fet religiós, una història sobre clausura podia semblar comercialment inviable.
I, tanmateix, la pel·lícula ha trobat vida pròpia. Com tota obra veritable, ha desbordat les previsions dels seus creadors.
La directora Alauda Ruiz de Azúa, que ja havia estat reconeguda el 2022 amb un Goya a la direcció novella amb Cinco lobitos, no pretenia aixecar un manifest doctrinal ni una apologia confessional. El punt de partida era íntim: l’experiència adolescent d’una amiga que va decidir ingressar en un convent de clausura. El film neix del desconcert que provoca una decisió radical presa als divuit anys: abandonar la família, les amistats, els itineraris previsibles, i optar per una vocació que sembla incomprensible des de fora.
La narració avança amb una serenor que recorda certs passatges de Václav Havel: el drama no es proclama, s’insinua; el conflicte no esclata, madura en silenci. La fe no hi apareix com una exaltació sentimental, sinó com un camí travessat per dubtes, vacil·lacions i una recerca de plenitud que només es confirma en l’entrega. La clausura és presentada, sense estridències, com una forma d’amor absolut a Déu —contracultural, sí, però coherent amb una lògica pròpia.
El rigor documental és notable. Els espais conventuals, especialment els més íntims, són filmats sense exotisme ni caricatura. No hi ha cap temptació de convertir la clausura en escenari gòtic ni en metàfora opressiva. El realisme és sobri, i aquesta sobrietat és la seva força.
La interpretació de la protagonista, Blanca Soroa —extraordinària en la seva contenció— fa versemblant el trànsit d’una jove que prové d’una família burgesa amb dificultats econòmiques i que afronta pressions creuades. No hi ha heroisme declamat; hi ha vacil·lació, dolor, però també una determinació que es va consolidant. Igualment destacable és el paper de la priora, construït amb una autoritat suau, sense rigidesa teatral, capaç de transmetre una experiència espiritual viscuda i no impostada.
Un dels elements més penetrants del film és la dualitat entre les actituds davant la fe. D’una banda, la jove i la priora l’actriu també premiada Nagore Aramburu, que afronten el conflicte amb respecte i gravetat; de l’altra, la tieta agnòstica, que evoluciona cap a una rancúnia explícita. La tensió familiar —accentuada per disputes patrimonials i per una desconfiança profunda envers la vida religiosa— revela una qüestió de fons: no és la fe la que genera agressivitat, sinó sovint la seva negació militant. La seqüència final, amb el contrast entre la serenitat de la nova religiosa i la desesperació de la seva tieta, sintetitza aquest antagonisme sense necessitat de discursos.
El film pot ser llegit de moltes maneres, però la lectura evident és clara: la fe, quan és assumida lliurement, pot ser espai de pau i de realització íntima. En una cultura saturada de promeses mundanes —autorealització, èxit, consum—, la clausura apareix com una paradoxa viva. No és evasió, sinó opció; no és fugida, sinó camí.
L’èxit de Los Domingos, és, en aquest sentit, revelador. No només perquè contradiu els temors comercials inicials, sinó perquè suggereix una esquerda en el relat dominant sobre el catolicisme. Allà on la cinematografia anglosaxona ha tendit sovint a representar monges i convents amb tonalitats tètriques o inquietants, aquesta pel·lícula mostra un espai de llibertat i plenitud. No idealitza; tampoc demonitza.
Que l’Acadèmia del cinema espanyol hagi reconegut una obra d’aquest perfil parla bé de la seva capacitat d’avaluar qualitat més enllà de prejudicis. I que el públic l’hagi seguida confirma que hi ha una necessitat latent de relats que abordin la dimensió religiosa sense sarcasme ni reduccionisme.
Potser l’èxit no era tan impensable. Potser era conseqüència d’una necessitat: la de contemplar, encara que sigui durant dues hores, la possibilitat que la llibertat humana inclogui també el dret a escollir Déu.
El film pot ser llegit de moltes maneres, però la lectura evident és clara: la fe, quan és assumida lliurement, pot ser espai de pau i de realització íntima. Share on X
Loading ...
