D’una manera cada cop més descarada tant el govern Sánchez i els seus portaveus, Illa, Simón, com el govern sense cap de la Generalitat, van decantant el pes de la lluita contra la Covid-19 a l’esquena dels ciutadans. Ho fan amb contínues apel·lacions verbals a la seva actuació, cosa que no és criticable en principi, i ho fan també adoptant mesures que creen dificultats econòmiques quan no porten a la pobresa a molta gent. Aquestes mesures a vegades resulten incomprensibles perquè responen a patrons molt diferents en funció de l’autonomia i no hi ha una explicació per part dels poders públics que raonin les diferències.
Cal dir que aquesta pesada càrrega és en primer lloc conseqüència de la incapacitat de les administracions per fer bé la seva feina. Que no ens enganyin amb pretextos.
No n’hi ha prou amb fer testos si els resultats dels mateixos no són coneguts ràpidament, i no hi ha les mesures subsegüents per fer efectiu el control dels resultats. En aquest moment a Catalunya on els PCR donaven resultats al cap de 48 hores, que no és un òptim, s’han allargat a 5, 8 o més dies per col·lapse, sobretot del laboratori de la Vall d’Hebron. També en alguns CAPS han mancat reactius i no han pogut fer les proves (també en un altre ordre de coses com a l’Eixample han mancat inexplicablement vacunes contra la grip). El termini màxim anterior de 2 dies ja era inadequat, però és que ara és perfectament inútil. El retard significa que durant aquell temps la persona presumptament portadora continuarà fent la seva vida habitual i si realment està afectada anirà contagiant a tot el seu entorn. Per tant, hi ha aquí una fallida molt greu i és a partir d’aquesta incapacitat que ara paguem les conseqüències.
Però és que a més han d’existir els controls eficaços subsegüents perquè les persones duguin a terme realment la quarantena. I això tampoc s’ha aconseguit. Ni hi ha la vigilància necessària ni els ajuts econòmics perquè les persones es vegin amb necessitat de saltar-se el seu confinament personal, perquè si el duen a terme ell i la seva família, senzillament no mengen. També hi ha confusió en la comunicació malgrat que el problema va començar el març, no hi ha encara una campanya ordenada, sistemàtica, regular que reiteri una vegada i altra què cal fer en cada cas, i que les mesures no saltin d’un aspecte a un altre donant la impressió d’una contínua improvisació (el cas de les sales de festa i discoteques que primer es va dir que s’obrien, després que no i finalment es varen tancar bars i restaurants és un exemple de desori). És el cas en el qual es troben les persones que han estat en contacte amb un infectat però que han donat negatiu a la prova. Moltes d’elles ignoren que malgrat aquest fet, igualment han de mantenir el seu confinament personal durant 10 dies, senzillament perquè el termini amb que es fa evident el coronavirus pot produir-se amb posterioritat a la data de la prova.
També hi ha una gran confusió amb els protocols i la seva comunicació. Això és fruit dels continus canvis i la falta de sistemàtica en l’exposició. El resultat és que cada vegada es compleixen pitjor les quarantenes. És a dir, anem endarrere en lloc d’endavant. Les organitzacions mèdiques es queixen que el ministeri no rep als metges i que no existeix un marc jurídic comú que deixi clar què cal fer en cada cas. És el que reclama l’Organització Mèdica Col·legial que representa el conjunt de col·legis de metges. És ben estrany que a hores d’ara ni el Ministeri ni el Departament de Salut de la Generalitat hagin establert una interlocució permanent amb les organitzacions mèdiques, que tenen informació del que està succeint realment en la primera línia de batalla. La raó d’aquest estrany procedir respon a una lògica ben negativa. D’aquesta manera s’eviten la recepció de demandes concretes de com abordar el problema.
Tampoc s’adopten les mesures necessàries per evitar el contagi als transports públics, un vector subvalorat per la manera com es fan els rastrejos, que només cerquen persones. No s’impulsen mesures tècniques que actuïn de preventiu, aplicacions de raigs ultraviolats, depurador vírics de l’atmosfera, estandardització de l’aireació, homologació de mascaretes, etc. El llistat és llarg.
I encara queda un tercer factor que està contribuint a la destrucció de tot plegat. Es tracta dels grups d’irresponsables en el sector dels joves i no tan joves que moguts per un impuls irrefrenable de la festa són incapaços de complir amb les prescripcions i s’han convertit en transmissors actius de la pandèmia. Hi ha en aquest cas un dèficit de capital social greu que ens fa molt mal i que explica en bona part perquè països com Corea, Taiwan i el Japó, on la població té molt més assumida la seva responsabilitat social, tenen èxit en el control de la Covid-19.
Cal afegir però que també aquí les administracions públiques tindrien molt més camí a fer si la seva acció contra aquests contagiadors fos molt més enèrgica i dura. Sancionar amb 600 euros una persona perquè se salta el toc de queda per una raó no justificada i amb la mateixa xifra a un grup de gent que ha organitzat i participa en una festa multitudinària, resulta incomprensible perquè aquests segons estan actuant de manera deliberada contra la salut pública i tenen per tant una responsabilitat i són subjectes d’una penalització més gran.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Cal dir que aquesta pesada càrrega és en primer lloc conseqüència de la incapacitat de les administracions per fer bé la seva feina. Que no ens enganyin amb pretextos. Share on X
Loading ...
