llibertat religiosa

Llibertat religiosa

De llibertat religiosa se’n parla poc i malament. No obstant això s’està convertint en un problema polític central del nou segle.

«Hem acordat reconèixer els cristians i tots els altres homes la llibertat i la possibilitat de practicar la religió que cadascú vulgui». Aquestes paraules no procedeixen d’una moderna declaració de drets civils, sinó de l’anomenat Edicto de Milán, promulgat pels emperadors Constantí i Licini al febrer de 313. Era la primera vegada en la història que es reconeixia jurídicament tal llibertat.

«Edicto va permetre que els cristians gaudissin dels mateixos drets que els altres ciutadans. Des d’aquest moment, l’Església va passar a ser una religió lícita i a rebre reconeixement jurídic per part de l’Imperi, el que va permetre un ràpid floriment», sosté el professor Juan Chapa.

Com afirma Gabrio Lombardi (jurista, polític i professor italià), «va ser el mateix cristianisme qui va posar la llibertat religiosa com a fonament de la civilització fundada sobre l’afirmació de l’existència d’un àmbit en el qual el poder polític no té dret a entrar: la consciència de la persona».

La Dignitatis humanae, la declaració fonamental del Concili Vaticà II sobre la llibertat religiosa, en el seunúm. 2, ens dóna el sentit essencial del concepte: «Aquest Concili Vaticà declara que la persona humana té dret a la llibertat religiosa. Aquesta llibertat consisteix en el fet que tots els homes han d’estar immunes de coacció, tant per part d’individus com de grups socials i de qualsevol potestat humana, i això de tal manera que, en matèria religiosa, ni s’obligui a ningú a obrar contra la seva consciència, ni se li impedeixi que actuï conforme a ella en privat i en públic, sol o associat amb altres, dins dels límits deguts. Declara, a més, que el dret a la llibertat religiosa està realment fundat en la dignitat mateixa de la persona humana, tal com se la coneix per la paraula revelada de Déu i per la mateixa raó natural. Aquest dret de la persona humana a la llibertat religiosa ha de ser reconegut en l’ordenament jurídic de la societat, de tal manera que arribi a convertir-se en un dret civil».

Sant Joan Pau II, al núm. 47 de la seva encíclica Centesimus annus,, diu que «font i síntesi d’aquests drets és, en cert sentit, la llibertat religiosa, entesa com a dret a viure en la veritat de la pròpia fe i de conformitat amb la dignitat transcendent de la pròpia persona ».

El Papa sant Joan Pau II recorda que la llibertat religiosa és un dret, el primer dels drets humans, fundat sobre la dignitat de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu: Un dret … «En funció d’un deure. Més encara com va afirmar moltes vegades el meu predecessor Pau VI (avui, sant Pau VI), és el més fonamental dels drets en funció del primer dels deures, com és el deure de moure cap a Déu en la llum de la veritat amb aquell moviment de l’esperit que és l’amor, moviment que s’encén i s’alimenta només amb aquella llum».

«L’Església proposa, no imposa res: respecta les persones i les cultures, i s’atura davant el sagrari de la consciència. A qui s’oposen amb els pretextos més variats a l’activitat missionera de l’Església; ella va repetint: Obriu les portes a Crist! » (Redemptoris missio, 39).

«La veritable llibertat és signe eminent de la imatge divina en l’home. Déu ha volgut deixar l’home en mans de la seva pròpia decisió perquè així busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se lliurement a aquest, arribi a la plena i feliç perfecció» (Gaudium et spes, 17).

«Certament, la limitació de la llibertat religiosa de les persones o de les comunitats no és només una experiència dolorosa, sinó que ofèn sobretot a la dignitat mateixa de l’home, independentment de la religió professada o de la concepció que elles tinguin del món. La limitació de la llibertat religiosa i la seva violació contrasten amb la dignitat de l’home i amb els seus drets objectius» (Redemptor hominis,, 17).

«Ja que el bé comú de la societat, que és el conjunt de les condicions de la vida social mitjançant les quals els homes poden aconseguir amb major plenitud i facilitat la seva pròpia perfecció, s’assenta sobretot en l’observança dels drets i deures de la persona humana, la protecció del dret a la llibertat religiosa fa als ciutadans, a les autoritats civils, a l’Església i altres comunitats religioses, segons l’índole peculiar de cadascuna d’elles, tenint en compte la seva respectiva obligació envers el bé comú» (Dignitatis humanae,, 6).

El dret a la llibertat religiosa és un bé preciós i indispensable per al desenvolupament integral de la persona humana i per a la consecució del bé comú de la societat. Pertany ja al patrimoni ètic i jurídic de la humanitat com un dels seus elements fonamentals i irrenunciables.

La llibertat religiosa és un component imprescindible del respecte a la llibertat. No hi ha llibertat que valgui si no comença per reconèixer aquella que està més directament relacionada amb les primeres i últimes creences de l’ésser humà. Que naturalment inclou la llibertat de l’ateu o de l’agnòstic.

En reclamar la llibertat religiosa és necessari fer-ho de manera igual per a tothom, sense distinció de credo o afiliació. És més, la llibertat religiosa, com la llibertat sense més, sortirà molt beneficiada si el seu respecte és exigit per part de tots respecte a tots.

El manteniment d’una relació simbiòtica entre estructures civils i religioses acaba per condemnar la llibertat religiosa, i a la llibertat sense més, a uns llimbs d’impossible localització.

Un Estat confessional és radicalment incompatible amb la llibertat religiosa.

Javier Menéndez Ros, director de l’ACN Espanya, assegura que «la llibertat religiosa és un baròmetre de la resta de drets. Quan manca la llibertat religiosa en un país, és indicador que estan faltant altres llibertats».

La Declaració dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, en el seu article 2.1 estableix que «tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració sense cap distinció de (…) religió». L’article 18, a més, indica que «tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, així com la llibertat de manifestar la seva religió o creença, individualment i col·lectivament, tant en públic com en privat, per l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança». L’article 30, que tanca la Declaració de Drets Humans, prohibeix que s’interpretin aquests drets en el sentit que es confereixi dret a l’Estat per realitzar activitats o actes que tendeixin a suprimir qualsevol dels drets proclamats per la mateixa Declaració.

Com hem recordat en el paràgraf anterior, la mateixa Declaració Universal afirma que la llibertat religiosa «inclou la llibertat de canviar de religió o de creença»; a més, diversos documents internacionals s’han expressat en el mateix sentit. A aquest propòsit, desitgem esmentar aquí el Comentari General 22 del Comitè de Drets Humans, relatiu a l’article 18 del Pacte de Drets Civils i Polítics, en el qual està escrit: «La llibertat de tenir o d’adoptar una religió o un credo inclou necessàriament la llibertat d’escollir una religió o un credo i de substituir aquell en el qual actualment es creu per un altre, o assumir una concepció atea». Hem triat aquest document perquè interpreta autènticament l’article 18 i té valor vinculant per als estats part del Pacte.

El dret a la llibertat religiosa és un dels pocs que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) considera inderogables fins i tot «en temps d’emergència pública que amenaci la supervivència de la nació».

Cap text internacional modern presta tant èmfasi i concedeix tant relleu com l’Acta Final de Hèlsinki a la llibertat religiosa. Segons aquesta acta, elaborada per la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa i aprovada a la capital finlandesa en 1975, al «Decàleg dels Principis que han de regir les relacions entre els estats», que després de molt treballosa elaboració arribaria a ser el decàleg de la distensió durant la segona meitat de la Guerra Freda, figura de manera destacada el nombre VII, el títol i text ho diu tot: «Respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals, inclosa la llibertat de pensament, consciència, religió o creença. Els Estats participants respectaran els drets humans i les llibertats fonamentals de tots, incloent-hi la llibertat de pensament, consciència, religió o creença, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió. Promoure i fomentar l’exercici efectiu dels drets i llibertats civils, polítics, econòmics, socials, culturals i altres drets i llibertats, tots els quals deriven de la dignitat inherent a la persona humana i són essencials per a la seva lliure i ple desenvolupament. En aquest context, els Estats participants reconeixeran i respectaran la llibertat de la persona de professar i practicar, individualment o en comunitat amb altres, la seva religió o creença, actuant d’acord amb els dictats de la seva pròpia consciència. Els Estats participants en que en el seu territori hi hagi minories nacionals, respectaran el dret dels individus pertanyents a aquestes minories, a la igualtat davant la llei, els proporcionaran la plena oportunitat per gaudir dels drets humans i les llibertats fonamentals i, d’aquesta manera, protegiran els legítims interessos d’aquells en aquesta esfera. Els Estats participants reconeixen el valor universal dels drets humans i de les llibertats fonamentals, el respecte és un factor essencial de la pau, la justícia i el benestar necessaris per assegurar el desenvolupament de relacions amistoses i de cooperació tant entre ells com entre tots els Estats. Respectaran constantment aquests drets i llibertats en les seves mútues relacions i procuraran promoure, conjuntament i per separat, inclòs en cooperació amb les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu d’aquests.

»Confirmen el dret de la persona a conèixer i posar en pràctica els seus drets i obligacions en aquest terreny. En el camp dels drets humans i de les llibertats fonamentals, els Estats participants actuaran de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides i amb la Declaració Universal de Drets Humans. També compleixen les seves obligacions tal com han estat definides en els pertinents acords i declaracions internacionals en aquest terreny, incloent-hi entre altres els Pactes Internacionals de Drets Humans».

Els constitucionalistes contemporanis solen posar el límit de l’ordre públic en l’exercici de la llibertat religiosa, i així ha estat recollit en la majoria de les Constitucions en vigor. L’ordre públic com a límit a l’exercici del dret a la llibertat de religió -i d’altres drets- es pot interpretar com la garantia del respecte als drets humans per part dels fidels d’una confessió religiosa. El límit de l’ordre públic no ve recollit en la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides, però no sembla raonable constituir el dret a la llibertat religiosa com a absolut, sense els límits si més no dels altres drets humans. Fora dels casos en què l’exercici de la llibertat religiosa atempti a l’ordre públic, l’Estat ha de garantir el lliure exercici del dret a manifestar la pròpia creença religiosa.

Per ambdues fonts -l’eclesiàstica i la civil- veiem que el paper de l’Estat en la llibertat religiosa consisteix a garantir el seu exercici per part dels ciutadans. La llibertat religiosa pot tenir els límits de l’ordre públic, però mai es poden interpretar en el sentit d’obligar a ningú a obrar en contra de la seva consciència.

Ja es veu que l’Estat ha de garantir, no reprimir ni menys encara obligar a recloure la religió a l’àmbit del privat. Qualsevol prohibició -de fet o de dret- de les manifestacions externes de la religió s’ha de considerar contrària a la lletra de la Declaració dels Drets Humans. Com es veu, difícilment es poden justificar a la llum de la Declaració dels Drets Humans una actitud de l’Estat en què es prohibeixi l’ús de signes distintius d’una religió, com el crucifix o el vel a les dones musulmanes. També es poden considerar protegides pel dret a la llibertat religiosa altres manifestacions, com la difusió de la pròpia religió davant d’altres persones, la propaganda sempre que sigui respectuosa, o les manifestacions col·lectives com les processons, peregrinacions i similars. L’Estat que garanteixi als seus ciutadans l’exercici de la religió en totes les seves manifestacions segueix sent, per això, plenament independent de la influència religiosa.

L’Estat està cridat a reconèixer, defensar i promoure de manera real l’exercici dels drets i llibertats dels ciutadans, tenint cura del bé comú i resistint a la temptació d’utilitzar els seus molts instruments per afavorir interessos particulars o, molt pitjor, per coartar la llibertat i els drets de molts imposant unilateralment la ideologia d’un determinat grup social, per exemple, l’agnosticisme o el laïcisme.

Avui l’home és menys lliure a l’hora de professar un credo tant en el privat com en el públic.

El cristianisme és la religió més perseguida en el món actual. Però la llibertat religiosa no és un luxe sinó una condició per a la democràcia.

A Occident la llibertat religiosa es veu avui limitada sovint per imposicions basades en lleis antidiscriminació o exigències, a canvi de finançament públic, que impedeixen a les institucions o a les persones actuar d’acord amb les seves conviccions. El cardenal George Pell recorda en una conferència dictada a la universitat australiana de Notre Dame que la llibertat religiosa no és una «concessió» de l’Estat.

A Espanya, els articles sobre llibertat religiosa de l’actual Constitució són: el 14, el 16 i l’article 27. Alejandro González-Varas, professor titular a la Facultat de Dret de la Universitat de Saragossa, li dedica a artículo 16 una atenció detallada.

Als EUA, la llibertat religiosa va pel camí de convertir-se en l’última salvaguarda enfront dels dictats de la mentalitat dominant i del control estatal.

Cal evitar dos extrems: el fonamentalisme, on una religió discrimina les minories religioses i als no creients, i el laïcisme, on una atmosfera d’hostilitat antireligiosa condueix a la intolerància cap a totes les religions.

Com va dir el Papa Benet XVI el 2011, «l’Església no busca privilegis, ni pretén interferir en àmbits que no són de la seva competència. Tot el que demanem és exercir la nostra missió amb llibertat». En el fons, en això consisteix la llibertat religiosa.

La doctrina del dret fonamental a la llibertat religiosa, delicada i treballosament elaborada al llarg d’una història bimil·lenària, i amb prou feines quallada i aconseguida política i jurídicament en la segona meitat del segle XX, torna a ser debatuda en referència a continguts i aspectes essencials d’aquesta, malgrat l’itinerari intel·lectual, cultural i religiós, recorregut: llarg, complex i difícil com a pocs en la història de la humanitat.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.