Tot Papa té dues característiques essencials que sovint s’obliden en considerar la seva possible actuació després de ser elegit pel Col·legi de Cardenals. Una és la continuïtat.
En contra del que repeteixen certs mitjans de comunicació, el Papa no és un monarca absolut que actuï segons el seu caprici. La seva autoritat està emmarcada per la Tradició, el Magisteri i els cànons de l’Església, que en formen el cos legislatiu. No pot ser altrament en una institució amb dos mil anys d’història i un capital espiritual i cultural únic, forjat a través d’innombrables experiències humanes i conflictes interns i externs. No hi ha cap altra realitat al món que se’l pugui comparar: l’Església catòlica reuneix més de 1.400 milions de persones de cultures i històries nacionals molt diverses, unides pel comú denominador de la fe.
Una fe arrelada en la paraula i obra de Jesucrist, acollida, custodiada i transmesa per l’Església a través de la Tradició i el seu propi Magisteri. Això marca una diferència substancial respecte a les esglésies reformades.
Alhora, l’Església ha de mantenir un equilibri delicat per ser veritablement catòlica, és a dir, universal: per sobre de qualsevol nació o Estat, és una comunitat que se sap poble de Déu, i, tanmateix, s’encarna amb cura en cada cultura particular. És universal, però no cosmopolita; i aquesta distinció és fonamental.
Tot Papa manté viu aquest fil de continuïtat, però cadascú arriba al ministeri petrí amb la motxilla de la seva pròpia experiència vital. El cèlebre “No tingueu por!”, de Joan Pau II, cobra el seu sentit quan es considera la seva arriscada vida sacerdotal com a dissident i opositor al nazisme i al comunisme, els dos règims totalitaris més terribles del segle XX.
El nou papa, Lleó XIV, ha elegit un nom que subratlla aquesta continuïtat. No només enllaça amb Lleó XIII, el pontífex que va iniciar el desenvolupament de la doctrina social de l’Església amb la seva encíclica Rerum novarum, sinó que evoca la història mateixa de l’Església en assumir un nom amb tretze predecessors. Aquest gest de continuïtat també es va expressar simbòlicament en la primera aparició pública, revestit amb els atributs papals tradicionals, a diferència del seu predecessor.
D’entre les singularitats del papa Lleó XIV, n’hi ha una que destaca pel seu significat espiritual: pertany a l’Orde de Sant Agustí, de la qual va ser Prior General abans de ser bisbe.
En aquest càrrec, a més, va emprendre importants tasques pràctiques, com ara la reordenació de les finances de l’orde. Una dada que, encara que no decisiva, sens dubte va pesar en la seva elecció atesa la situació econòmica actual del Vaticà: dèficit, deute i desequilibri en el sistema de pensions, qüestions que no només no van millorar durant el pontificat de Francesc, sinó que es van agreujar notablement.
La pertinença de Lleó XIV a l’Orde agustinià implica l’herència d’una tradició espiritual i cultural de més de vuit-cents anys. Fundada oficialment el 1244 pel papa Innocenci IV, l’orde va unificar diversos grups d’ermitans que seguien la Regla de Sant Agustí, consolidant-se el 1256 amb l’anomenada Gran Unió. L’orde es va expandir ràpidament per Europa i més tard per tot el món.
L’espiritualitat agustiniana se centra en la recerca de Déu a través de la interioritat i la reflexió, en la vida comunitària sota el lema “un sol cor i una sola ànima en Déu”, i en la pràctica de la caritat, la humilitat i la fraternitat. A més, es caracteritza per la forta vocació educativa, pastoral i social.
L’orde es divideix en tres branques principals:
Primera Orde: Pares agustins, dedicats a la vida religiosa i al treball pastoral.
Segona Orde: Monges agustines contemplatives, dedicades a l’oració i l’estudi.
Tercera Orde: Laics consagrats que viuen el carisma agustinià al món.
És present a més de 50 països, amb institucions destacades com l’Institutum Patristicum Augustinianum i la Biblioteca Angèlica.
Amb l’elecció de Lleó XIV, l’Església es troba per primer cop amb un Papa agustí. Què aporta això al papat? Més enllà de la dimensió organitzativa o econòmica, significa el possible retorn a una visió de l’home profundament marcada per la interioritat, l’amor com a principi rector de la comunitat i una idea de la veritat com una cosa que es busca amb humilitat, sabent que el cor humà només troba descans en Déu.
Sant Agustí d’Hipona, pare de l’Església i mestre de generacions, va ensenyar que la fe no s’oposa a la raó, sinó que la il·lumina des de dins. Que la veritat no és una construcció ideològica, sinó la cara d’un Déu que ens anomena des del més profund de nosaltres mateixos. Que la comunitat no és una suma d’individus, sinó una fraternitat moguda per l’amor i el servei.
Si aquestes claus inspiren el pontificat de Lleó XIV, podríem estar davant d’una etapa de profunditat espiritual notable en la vida de l’Església.
La pertinença de Lleó XIV a l'Orde agustinià implica l'herència d'una tradició espiritual i cultural de més de vuit-cents anys Share on X
Loading ...
