Llengua catalana. Les 10 causes d’una crisi desatesa

El català viu una crisi desatesa que el nou govern hauria d’abordar amb urgència en lloc de viure com si no existís, com ve fent el govern Aragonès.

De fet, la versió oficial és prou positiva perquè malgrat el flux immigratori, entén el català el 94,4% de la població de 15 o més anys, el llegeix el 85,5%, el parla un 81,2% i l’escriu un 65,3%. Per tant, sembla com si la llengua catalana tingués una situació quasi normalitzada, excepte pel que fa a l’escriptura. Els rètols i textos en català, i adreçar-se a algú en aquesta llengua hauria de ser habitual donades les abassegadores xifres que reflecteixen el seu coneixement.

Però, la realitat és diferent i presenta signes clars de reducció lingüística.

Per començar, és la llengua inicial de només el 31,5% de la població i la llengua habitual del 36,1%. Aquesta diferència de gairebé cinc punts assenyala la capacitat d’atracció del català de la població que no l’ha tingut com a llengua inicial.

Si observem l’evolució de la llengua habitual per franges d’edat, d’acord amb l’enquesta d’usos lingüístics de la població, es pot constatar el retrocés. El 2003 significava el 46% i el 2018 havia retrocedit fins al 36%. Aquesta reducció es donava sobretot en la població de 30 a 44 i deu ser un efecte de l’impacte migratori.

En el nucli central de Catalunya, Barcelona i la seva àrea metropolitana, el resultat és realment advers. A la capital només el 29% tenen el català com a llengua habitual, al Barcelonès encara és menys, el 25%, i en àmbits com L’Hospitalet amb prou feines arriba al 12% o al Barcelonès Nord que se situa en el 15%. Només en els territoris externs a l’àrea metropolitana, comarques gironines, terres d’Ebre, comarques de Lleida, comarques centrals i Pirineu, és majoritari. Però no al camp del tarragonès amb un 30% i al Penedès també un 40%. Per tant, és clar que hi ha un retrocés que té unes causes clarament identificables.

Apuntem-ne 10:

1. Malgrat el seu caràcter de llengua vehicular, és l’assignatura menys valorada pels alumnes. Hi ha clarament un dèficit pedagògic que la Generalitat ha estat incapaç de resoldre.
2. Ha deixat de ser, en gran manera, vista com una llengua de promoció social i de relleu cultural. Aquí intervenen factors molt diferents. Un d’ institucional és el penós paper que fa la televisió pública catalana incapaç de promoure l’ús del català, en termes quantitatius, i de donar-li valor cultural, en termes qualitatius.
3. La davallada de qualitat de les manifestacions culturals catalanes. El segle XX, durant el qual el país va patir condicions molt adverses, va ser alhora qualificat per Joan Triadú com el Segle d’or de la literatura catalana. Avui estem a anys llum d’aquest fet i, naturalment, això també és un factor que juga a la contra.
4. Les famílies han estat el reducte invencible de la transmissió del català. Va ser gràcies a elles que es va superar la greu prova del franquisme. Però el fet familiar a Catalunya s’ha trencat i la seva capacitat de transmissió de valors i cultura està molt afectada. La llengua enregistra aquest dèficit com també el pateix la mateixa escola.
5. El govern de Catalunya fa anys que es demostra incapaç de promoure la qualitat cultural, l’excel·lència lingüística i l’extensió de l’ús habitual del català. Confon aquesta necessitat amb una mena de policia de la llengua, que té resultats contraproduents.
6. El sentit patriòtic que significa amor per les pròpies coses, ha quedat molt esvaït. Es manifesta en la cultura popular, però també en l’amor espontani de la pròpia llengua i l’activitat cultural. Un idioma que ha de conviure amb ofertes tan potents com el castellà i, des de la globalització, l’anglès, si no juga també la carta de la pròpia estima ho té molt difícil.
7. L’independentisme ha fracturat la cohesió cultural i lingüística. Pujol, que sabia molt bé el que es feia, vetllava perquè hi hagués una unitat en l’essencial, era la idea “d’un sol poble” o de “som 6 milions”. I un d’aquests elements fonamentals era la llengua i la cultura. I això va permetre que el català fos vist amb bons ulls per la majoria de la població immigrada. L’independentisme el que ha comportat és un refús per al que per a alguns és la llengua de la independència, el català.
8. El gir lingüístic dels catalans. Malgrat que gairebé tothom el comprèn, a la mínima de canvi els catalanoparlants es passen al castellà o s’adrecen directament en castellà en lloc de fer servir una llengua que és la pròpia de Catalunya i que entén més del 80% de la població.
9. Les empreses. Es parla molt de responsabilitat social de les empreses, del seu paper amb la sostenibilitat, les seves polítiques de gènere LGBTI i una llarga llista de qüestions, segurament excessiva. Però, al mateix temps, moltes d’elles cometen una gran omissió en no tenir la més mínima consideració vers la llengua pròpia de Catalunya i no sol·licitar-la com una condició per als seus treballadors, sobretot per aquells d’atenció al públic.
10. La gran causa, les fortes immigracions de l’actual segle, les que s’han produït a l’inici i, sobretot encara més grans, des de la covid i que han modificat radicalment la base demogràfica del país. Un 30% de la població de Barcelona ha nascut a l’estranger, la meitat, o gairebé, de la població en edat de treballar també tenen aquest origen, i aquest factor representa una dinàmica molt adversa per al català, que accentuarà la seva exclusió si tot continua com fins ara.

 Loading ...