De les diferents maneres possibles de combatre la desinformació, una llei és potser la pitjor. Alguns països han aprovat lleis contra els rumors, la més recent, de maig mateix, és la de Singapur, que castiga “les afirmacions de fets falsos” amb l’equivalent de fins a 740.000 dòlars i deu anys de presó. Les xarxes socials han de treure continguts fal·laços o perjudicials per a l’interès públic.
Dictaminar quins cauen sota aquesta definició serà potestat del govern.
Malàisia va promulgar la seva llei contra les fake news l’any passat, al final del mandat del primer ministre Najib Razak. Un dels primers acusats d’incomplir, el que podria haver-li costat més de 100.000 dòlars de multa i fins a sis anys de presó, va ser el rival d’Razak, Mahathir bin Mohamad, llavors a l’oposició. Però Mahathir va guanyar les eleccions de maig de 2018 i va prometre revocar la llei, que encara segueix vigent, perquè el projecte d’anul·lació va ser rebutjat pel Senat.
També Rússia té, des del març passat, una llei contra la desinformació, que dóna a l’autoritat de les telecomunicacions potestat per bloquejar webs que no obeeixin les ordres de retirar notícies inventades o enganyoses. A més, qui les propaguin podran ser multats amb l’equivalent de fins a 6.000 euros.
La llei russa té la seva rèplica a França, que el novembre passat va aprovar una que dóna potestat al CSA, l’autoritat audiovisual, de bloquejar les emissions de canals controlats o influïts per una potència estrangera que difonguin informacions falses. No calia nomenar Rússia, principal origen dels rumors contra Macron en la campanya presidencial de 2017.
La llei francesa permet també que, en els tres mesos anteriors a uns comicis nacionals, un candidat o partit demani a un jutge que aturi la divulgació d’informacions falses que el perjudiqui. Per la seva banda, les xarxes socials i webs hauran de fer públic qui i quant els paga per posar anuncis polítics. L’oposició parlamentària es va pronunciar contra el projecte, pel perill que veu en ella per la llibertat de premsa i pels previsibles efectes perversos, com l’autocensura.
Amb més raó es podria dir el mateix de les lleis dels altres països. Amb intenció o pretext de protegir l’opinió pública contra la desinformació, un govern pot acabar dictant què és veritat i què no. I tractar d’aturar els rumors des del poder alimenta les teories conspiratives que en molts casos fan que se’ls cregui. L’autoregulació dels mitjans i les xarxes socials pot fer més, però tampoc està lliure de sospites de biaix interessat.
Al cap i a la fi, res pot suplir del tot l’autoregulació del públic amb sentit crític. El vell principi caveat emptor s’aplica també a lectors, oients i espectadors. Contra les “fake news”, res pot suplir el sentit crític del públic ni el sentit comú.
