El desori governamental provocat per una coalició d’adversaris polítics que dediquen temps i esforços a fer-se la traveta, unit al govern de la Generalitat, més feble de la història pel que fa a eficiència, eficàcia i capacitats, culmina ara amb un cop tan dur, per la dimensió i efecte psicològic sobre la població, com és el confinament del Segrià a causa de l’expansió incontrolada de la Covid-19. Són 210.000 habitants els que veuran d’aquesta manera alterada la seva vida.
La pregunta que cal fer és què ha après el govern català de tota l’experiència precedent, quant a la necessitat de detecció rapida i intervenció immediata? La resposta és que res, i que continuem exposats a la incertesa.
La segona pregunta bàsica és sobre quines són les possibilitats que aquest fet no es doni en més llocs al llarg de juliol? Alguns experts anuncien una segona onada.
I encara hi ha una tercera pregunta. Amb aquest precedents, què passarà a la tardor? Quan, com tothom del món sanitari assenyala una nova onada del SARS-Cov-2 en augmentar la presència en espais tancats i l’efecte del fred i la humitat favorables a aquest coronavirus.
Hi ha una qüestió evident: la poca responsabilitat de part de la població en no adoptar les mesures de prevenció. Cert, però no ens enganyéssim: les mesures no estan a l’alçada del problema. El discurs relativista sobre la mascareta, els embolics de la incompetent consellera de Salut, la seva suficiència impostada, fruit de la ignorància, hi tenen molt a veure també.
La responsabilitat social en una societat que han fabricat, marcada per l’hedonisme individualista, al qual són especialment sensibles molts joves -i no tant joves- propi de la societat desvinculada, obliga a que les normes socials, si volen ser complides, han de ser rotundes i clares, i imperativa l’efectivitat del seu compliment. “A l’estiu prohibit el foc al bosc”. Això ho entén tothom.
Doncs ara, el mateix: mascareta o pantalla protectora obligatòria sempre i arreu, inclòs el carrer, amb l’única excepció de la pràctica de l’esport a l’aire lliure i a la muntanya. Això i la capacitat efectiva de sancionar la indisciplina.
Però, la qüestió de fons és una altra: cal una capacitat massiva per fer diagnòstic PCR, que la Generalitat no té, i mira que han passat mesos, i també resultats ràpids. Cal una xarxa de cercadors de casos molt més gran, 20 cada 100.000 habitants com a mínim; 40 pel Segrià. On són? Simple: no hi són. I, finament, un sistema d’assistència primària més sòlid i amb capacitat d’intervenir des del primer símptoma.
Si volem evitar ingressos hospitalaris, gent a la UCI i morts això ha de ser realitat, com ho ha de ser l’ús del Redesmir, no només com ara, en situació greu, sinó a l’inici, dins dels tres primers dies, com venen assenyalant els experts, per limitar el desenvolupament de la càrrega vírica. No es la solució taumatúrgica, però forma part de la solució, i com el medicament s’aplica per via intravenosa, cal que l’assistència primària estigui en condicions de fer-ho.
El camí de la resposta és concret i clar:
- Obligació mascareta o pantalla
- Capacitat de fer efectiva l’obligació
- Diagnòstics massius amb PCR
- 2 rastrejadors per 10.000 habitants
- Com a fruit de les deteccions i rastrejos, confinaments familiars i micro confinaments radicals
- Intervenció ràpida de l’assistència primària a les persones presumptament afectades, per verificar la malaltia
- Aplicació del Redesmir en els primer tres dies i de manera domiciliària.
I punt fonamental, i ho he reiterat en altres ocasions, el descans urgent, el refresc dels nostres metges i personal sanitari: molts estan laboralment “cremats”. En aquestes condicions no es pot encarar bé l’estiu
Això sí que és protegir els catalans i el seu benestar. El que ve fent la Generalitat és tota una altra cosa: marejar la perdiu
PD: I feu el favor de posar una persona competent a Salut, encara que no sigui independentista.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.