L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) publicat l’altra setmana va provocar sorpresa i commoció, sobretot en les rengles independentistes perquè el resultat en unes eleccions al Parlament de Catalunya els feia perdre la majoria absoluta que ara tenen, amb l’afegit de la CUP, i atorgava al PSC una gran victòria. També el PP registrava un avenç substancial en els vots.
Automàticament aquest fet es va lligar amb el pacte amb Sánchez perquè quan es va fer l’enquesta s’havia produït la fotografia de Puigdemont amb Santos Cerdán i signat l’acord entre Junqueras i Bolaños.
La lectura era aquesta
El pacte afavoria els partits del govern, socialistes i Sumar, i perjudicava els independentistes. Però aquesta explicació toca amb una aparent paradoxa. Si s’examina el resultat de la mateixa enquesta amb les eleccions del Congrés dels Diputats ens explica un escenari de tot diferent.
Els socialistes pràcticament no es mouen de lloc, malgrat ser unes eleccions que serien vitals per a ells. Sumar i En Comú Podem perden 3,5 punts percentuals, quan a les catalanes en guanyen 2,5. ERC n’augmenta 4, mentre que al Parlament de Catalunya en perd 1. JxCat guanya 0,5 punts, perdent-ne 1,5 a l’hemicicle del parc de la Ciutadella. L’únic partit que registra substancials avenços en els dos escenaris és el PP, que guanya 5,5 punts a les eleccions catalanes i 2,5 a les espanyoles.
Com són possibles aquests canvis de tendència entre independentistes i forces del govern, més quan l’escenari més propici per a ERC i Junts són les eleccions catalanes i a la inversa amb les espanyoles?. Però, el CEO assenyala exactament el contrari. L’explicació es veu clara observant les transferències de vot. El factor pactes, almenys fins al moment que es produeix a l’enquesta, té una influència limitada i el factor determinant és la desaparició de Cs. Aquesta força política encara està prou representada al Parlament de Catalunya on té un 5,5% dels vots i que a l’enquesta desapareix.
Aquests vots a les eleccions catalanes es distribueixen en benefici, sobretot, dels socialistes i en grau més baix del PP. I aquest fet és el que explica, no tot, però sí que gran part del seu guany, i és el que permet situar al PSC en primer lloc, molt distanciat d’ERC. Però a les eleccions espanyoles del 23 de juliol Cs ja no existia i, per tant, ja no hi havia bossa de vot a distribuir i això explica l’estancament socialista. Alhora qui registra el malestar d’un sector del país en relació amb els pactes és el que dona els vots al PP, situant-lo com a segona opció.
El balanç de tot plegat té una forta significació
Si hi hagués eleccions generals i es produís aquest resultat, a Catalunya l’avantatge socialista amb relació amb els populars es veuria seriosament disminuït. Els 13 escons d’avantatge que ara té quedarien reduïts a 7 i, per tant, necessitaria 6 escons per mantenir la majoria actual. Com Sánchez ha estat elegit amb 179 vots, 3 més dels necessaris, amb la minoració del resultat a Catalunya i descomptat aquests 3, en necessitaria 3 més. Algun d’ells podria sortir de la millora que registren ERC i JxCat; potser 1 o 2, però encara no assoliria el resultat necessari i a més caldria afegir la pèrdua d’entre 2 i 3 escons de Sumar.
Com els vots estan molt definits, Sánchez es quedaria curt i no podria formar govern almenys no per a la majoria absoluta.
Tot això considerant que a la resta d’Espanya es produís el mateix resultat que es va produir al juliol. Però com sembla evident, els pactes amb els independentistes li comportarien alguna pèrdua. I tot plegat faria inviable la relació de Sánchez perquè, no ho oblidem, són els 13 escons de diferència a Catalunya que el PSC li va treure d’avantatge al PP fet que ha permès formar la coalició. La significativa rebaixa d’aquest avantatge que assenyala l’enquesta del CEO té com a resultat que, xifres en mà, el govern d’Espanya ja no tingui majoria almenys endoscòpicament parlant.
Conseqüències
Sánchez farà l’impossible i segurament es veurà obligat a complir amb aquesta condició, per no convocar eleccions perquè és clar que les perdria, donat que en el seu millor territori els resultats minven el seu potencial. La lectura realista dels interessos d’ERC i Junts és tot el contrari: mantenir el règim d’acords, amnistia incorporada, només farà que desgastar el seu resultat electoral a Catalunya.
En contrapartida, dades del CEO en mà, si provoquessin la caiguda del govern i la convocatòria de noves eleccions generals els seus resultats al Congrés previsiblement millorarien i, en tot cas, tindrien tant o més la paella pel mànec com en l’actual escenari. Segurament, però, això no passa de ser una especulació, la caiguda del govern Sánchez permetria recuperar el vot independentista més dur i afrontar amb millors condicions les eleccions al Parlament. En aquesta equació qui té l’interès més clar i no té res a perdre i molt a guanyar és JxCat, mentre que a ERC li pot interessar l’entente amb el PSOE perquè aguantin el govern d’Aragonès sostingut per una molt feble minoria de només 33 diputats.