Vaig comentar dies enrere l’escrit d’un conjunt de persones, entre elles bons amics, que es qualificaven de “cristians socialistes” i reclamaven la presidència de la Generalitat per a Salvador Illa. Aquí està el comentari i, per tant, fa innecessari repetir els conceptes.
Però ara arran de les consideracions que ens han arribat en relació amb aquell escrit em dona ocasió per aclarir conceptes. Per fer-ho amb la brevetat més gran i precisió deconstrueixo les seves frases que són un excel·lent manual d’una lògica que tant mal fa al cristianisme com a concepció col·lectiva en la vida pública. Perquè el primer que cal dir és això: la dimensió política pels cristians és també una acció col·lectiva, la pròpia d’un poble, el poble de Déu, i no pot ser només fruit del subjectivisme individualista propi de la ideològica dominant en el nostre temps. El Parenostre el resem en plural i això té un sentit que no descobreixo jo ara i que cal assumir.
Aquestes són les frases de l’escrit en negreta i les meves consideracions sobre les mateixes:
– “Salvador Illa es un político socialista, honrado, valiente y buen cristiano”. Ningú qüestiona aquestes o altres característiques. Mai faig judicis sobre les persones, sinó en tot cas sobre les seves pràctiques públiques, que és tota una altra cosa. Per tant, deixem en pau les virtuts i possibles defectes de cadascú. Les d’Illa inclòs.
– “Un ejemplo a seguir, dado que el cristianismo y el socialismo pueden armonizarse”. Dependrà del que s’entengui per socialisme, que avui en dia és un concepte molt multiforme. Recordem aquella definició “socialisme és tot allò que fan els socialistes”.
Però anant al que és concret, quan parlem en el cas que tractem d’aquesta ideologia, ens referim al que fa el PSOE, el PSC i a les lleis i polítiques que du a terme, i que són inqüestionablement moltes d’elles frontalment contràries no només a la fe cristiana, sinó a la seva dimensió secular, la cultura cristiana.
Assumeix el bel·licisme actual en què semblen immerses les elits europees. L’avortament s’ha convertit en signe d’identitat inclòs l’eugenèsic i en un dret constitucional que rep recursos públics. El que havia de ser respecte per a les persones s’ha convertit en lleis de privilegi LGBTQ en la dimensió de drets, en els vessants econòmics, laborals i culturals i han donat lloc a adoctrinaments a l’escola que trastoquen el dret dels pares i l’antropologia humana, entesa des de la perspectiva no ja cristiana, sinó de la llei natural. Menystenen el matrimoni que ja és un estranyesa com a pràctica, així com la família, entesa també en la seva manifestació natural i complerta Les diverses lleis han conculcat sistemàticament els drets dels pares i han reduït a la mínima expressió la patia potestat. La doctrina de gènere l’han convertit en ideologia d’estat. Han regulat una falsa autodeterminació del sexe i tot plegat han generat una tremenda ruptura antropològica i un conflicte de característiques històriques sobre el modus de vida. No esgoto l’inventari perquè és molt llarg, però com a mostra és suficient.
-“Salvador Illa es un humilde cristiano dentro de un partido”. Gran definició per qui és exministre, persona de confiança de Sánchez, secretari general del PSC i candidat a la presidència de la Generalitat.
-“No podemos responsabilizarlo de las acciones que se definen conjuntamente en un partido y en un gobierno”. Evidentment que no, però sí que podem reclamar el seu testimoni com a cristià en lloc del seu silenci. Si no està d’acord amb totes aquelles lleis ningú li reclama que les hagi aturat, però sí que en el seu moment que hagués alçat la seva veu per dir no. O per dir que això ha de ser d’aquesta altra manera. És el que va fer, per exemple, la senadora socialista Mercedes Aroz. Aquest sí que un model cristià que pel que sembla els cristians socialistes no volen recordar. És clar que si hagués alçat la veu aleshores sí que en el millor dels casos només seria un humil cristià dins del partit, i no un dels càrrecs més destacats de l’organització.
-“Lo que sí puede afirmarse es que, sin lugar a duda, sí tiene vocación de mediación”. La pregunta del milió és sobre què ha mediat. Entre quines qüestions plantejades des del cristianisme, només cultural, ha posat sobre la taula, per exercir aquesta mediació que perquè sigui real demana que hi hagi parts diferents. No ha existit. No ha fet res i si no és així, la resposta és ben senzilla: donar-ho a conèixer.
-“Podemos estar seguros de que tendremos un presidente de la Generalitat cuya preocupación principal es defender a las personas especialmente vulnerables”. Doncs la veritat, això en la pràctica no es veu. Hi ha algú més vulnerable que l’ésser humà engendrat i no nascut, que la criatura engendrada, però que presenta el que és considerat un defecte, encara que sigui un llavi leporí que dona lloc a què legalment pugui ser exterminat? És un exemple el que fan els ajuntaments socialistes de l’entorn de Barcelona que dificulten empadronar les persones sense sostre per no facilitar la seva atenció social i els expulsen cap a Barcelona? És atendre a les persones especialment més vulnerables, oblidar-se de la llei sobre l’ELA en la passada legislatura? És un exemple de preocupació dels més vulnerables la massacre que es va produir per la desatenció a la gent gran en la passada covid sense que el ministeri de Sanitat prengués cap iniciativa? També en aquest cas la llista és llarga.
-“Sin duda Dignitas infinita y las palabras del papa Francisco serán una fuente de inspiración”. Precisament el que ha fet el PSC-PSOE amb la participació d’Illa ha estat tot el contrari del que estableix Dignitas infinita. Aquí podeu trobar la seva concreció com a projecte polític. Comparant-ho és fàcil veure la distància sideral entre la política socialista i aquest text del dicasteri per la doctrina de la fe.
-“Pero también atendamos a la realidad que dentro de un partido existen personas que no son cristianos que tienen derecho a la voz política”. Aquesta consideració és per a nota. Intenta dir que els silencis d’Illa són perquè els que no són cristians dins del PSOE tinguin dret a tenir veu política. És una clara manifestació de síndrome d’Estocolm que alguns pateixen. Perquè veu els que no són cristians dins del PSOE és evident que la tenen de forma clamorosa. El que no se sent per cap banda és la veu dels cristians.
-“Por tanto no es justo reclamar a una sola persona la nueva ley del aborto o la ley de la eutanasia”. És clar que no, i ja ho he apuntat abans. El que sí que es pot reclamar quan es fa ostentació de cristianisme perquè tot bé d’aquí, d’aixecar la bandera cristiana per afavorir a Illa perquè sigui president de la Generalitat, és recordar que mai ha dit res ni sobre aquestes dues lleis ni sobre cap altre aspecte de les qüestions que han discrepat radicalment d’una concepció cristiana.
-“Y sobre todo es doloroso tener que escuchar esta “reclamación” cuando se es un cristiano que defiende la fe navegando en un mar de ideas que no siempre coinciden con las propias”. Dolorós. És l’apel·lació a la llàstima i al victimisme propi del nostre temps. Perquè ningú obliga ningú a estar en un partit que no comparteix les qüestions que per principi són fonamentals, no ja per la fe de qui es diu cristià, sinó per la cultura que es pressuposa que emana d’ella. Que no li donin més voltes, o els cristians socialistes fan sentir la seva veu en tot i no només per intentar col·locar Illa com a president de la Generalitat o senzillament cal concloure que han supeditat el que diuen creure a les directrius del partit.
Loading ...
