Es manté com a explicació estandarditzada i força assumida que el creixement sobtat de l’independentisme és conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Aquesta lectura pot provocar un cert escepticisme. L’actual Estatut va ser aprovat amb un marge de participació francament petit, inferior al 50% (49%), i per tant semblava difícil que la sentència del TC pogués moure passions a un gran contingent de població. També pel fet que ERC va fer campanya en contra per considerar-lo insuficient. I per últim, perquè els retalls importants es van dur a terme al Congrés dels Diputats i no amb la intervenció del Constitucional, que sobretot va afectar a l’àrea referida a la justícia, i que, a més, en la pròpia sentència sí que obrien vies per recuperar part de les competències perdudes. Però, totes aquestes consideracions no deixen de ser hipòtesis, teories.
El que ja no ho són és la sèrie del CIS sobre la part de la població catalana que és partidària de la independència. L’avantatge d’aquesta font és la seva llarga mirada en el temps i l’homogeneïtat de les dades. Si s’observa la seva evolució des del 2010, es pot constatar que el nivell de partidaris de la independència es mou entre el 22 i el 25%, i que no és fins a finals del 2012 que enregistra un fort increment que, amb oscil·lacions, però ja sempre per sobre del 32%, es mantindria fins a pràcticament ara mateix, amb una altra punta a finals del 2015 en la qual els partidaris de la independència s’acosten al 45%.
L’última dada d’aquesta sèrie situa aquesta opció en el seu punt més baix des del 2013, i per sota del 30%. Cal recordar que són percentatges sobre la població total, i que traduïts en vots i considerant la participació electoral, s’obté un percentatge de vots favorable a la independència més gran perquè l’abstenció és més baixa entre els seus partidaris.
En aquesta evolució s’observa també que tendeixen a reduir-se els partidaris que no existeixi autonomia i els de menys autonomia, que tot plegat se situen en el 15%. També aquí hi ha un vèrtex pràcticament simètric al de l’inici de l’onada independentista, si bé lleugerament retardat, és a dir, es produeix entrat el 2013 i que pot ser considerat com la reacció. Des d’aquells màxims, que entre partidaris de suprimir l’autonomia i de retallar-la se situaven entorn del 20%, la seva tendència no ha fet altra cosa que decréixer.
Els partidaris del sistema actual també van enregistrar la seva posició més baixa en el mateix moment que es produïa el màxim de partidaris de la independència, és a dir, a finals del 2013, el que implica un clar transvasament de vots. Des d’aquell mínim, l’evolució ha estat ininterrompudament a l’alça. No arriba a vorejar el 30% com sí que succeïa el 2011, després de la sentència de l’Estatut, però sí que assoleix cotes del 25%, lleugerament per sobre dels que demanen més autonomia, que, també des del seu descens el 2013, han mantingut una tònica ascendent, si bé més moderada.
Cal recordar que la sentència del TC sobre l’Estatut va ser al juny del 2010, i que per tant està distant en el temps de la reacció independentista de finals del 2012. Aquesta diferència temporal i el transvasament de vot observat des dels partidaris de l’autonomia actual i dels que volen més autogovern cap a l’opció de la separació, assenyalarien que la clau en realitat està en el gir que Artur Mas va imprimir a Convergència i que va arrossegar una bona part dels seus votants en aquesta direcció. En els anys transcorreguts s’ha produït un altre transvasament i aquest ha estat de signe partidari, el de molts votants de CDC que un cop fet el tomb independentista no s’han quedat amb el seu partit o els seus successors PDCAT, i JxCat, sinó que han optat per ERC.
