És històrica la capacitat negociadora del portaveu durant molts anys de CiU al Congrés dels Diputats, Miquel Roca Junyent, per negociar amb el govern espanyol de torn, arribar a acords i obtenir contrapartides més o menys importants. Aquesta via del denostat/menyspreat autonomisme és la del “peix al cove”, defensada per Jordi Pujol: avançar en l’autogovern amb continuats i petits progressos pel que fa a les competències de la Generalitat.
L’independentisme havia d’acabar amb tot això perquè no duia a cap banda, malgrat que és evident que Catalunya és amb diferència l’autonomia amb més competències. Una altra cosa és que s’exerceixin a fons. L’independentisme havia d’assolir-ho tot d’una sola tacada. Els resultats salten a la vista: ni s’ha progressat en aquesta via ni ara la Generalitat té més capacitat i reconeixement que fa 10 anys.
No és, per tant, d’estranyar que ERC s’hagi passat de ple a la via autonomista de donar suport al govern, si bé en aquest cas el que no queda tan clar és quines són les contrapartides concretes. A hores d’ara, ERC s’ha convertit en el principal suport extern de Sánchez, fet que fa possible la seva continuïtat en el govern, i per tant li atorga una força gran. Però els resultats són molt minsos. La famosa Taula de Diàleg ha quedat en el no-res, de l’amnistia ni parlar-ne (en tot cas un tercer grau), i dels beneficis pressupostaris, que n’hi haurà, seran modestos. El problema comença perquè el suport d’ERC no es fa tant per aconseguir avantatges per a Catalunya com per raons estrictament ideològiques, de partit. Ells són d’esquerres i per tant han de donar suport per definició al govern d’esquerres. Aquest fet redueix automàticament la seva força negociadora perquè PSOE i Podemos ja saben abans de començar que ERC no té altra opció que pactar, perquè si no seria fer el joc a la dreta.
El resultat d’aquest escenari és paradoxal i ben visible: no només fa de Roca Junyent, sinó que ho fa lligat de peus i mans perquè l’eclecticisme de CiU, com el del PNB, feia que pogués pactar tant amb socialistes com populars. I d’aquí naixia la seva força. No és el cas. Per tant, és fàcil deduir que els interessos de Catalunya estan supeditats al que l’esquerra espanyola consideri com a més adequat des de la seva particular visió ideològica, perquè sap que ERC farà un seguidisme incondicional. Al capdavall, tot queda entre gent d’esquerres.
Mentrestant, la situació de Catalunya continuarà sent penosa. Potser és hora de dir que una bona part del problema que patim amb la Covid-19 és degut a la minsa despesa en salut pública que es fa al nostre país en sanitat. Mentre que pel conjunt d’Espanya aquesta representa el 6,3% del PIB, un punt menys que a la Unió Europea, a Catalunya és només del 3,8%. És a dir 2,5 punts per sota la mitjana espanyola i quasi la meitat de la despesa europea. És literalment escandalós. I aquest fet per què es produeix? Pel mal finançament? No. Hi ha altres comunitats autònomes igual o fins i tot pitjor finançades, com València, que gasten més en sanitat. La raó és una altra, la Generalitat de Catalunya ha desplegat multitud de despesa recorrent que té poc o res a veure amb les competències. No ve d’ara, però el defecte s’accentua amb el pas del temps. Sens dubte la més gran i visible és la de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que costa un ull de la cara. Però n’hi ha centenars de menors poc controlades que sumen una despesa superior en el seu conjunt. Per cobrir aquests àmbits no competencials es necessiten diners. I les dues partides amb diferència més grans dels pressupostos de la Generalitat són en primer terme a sanitat i en segon i a distància a ensenyament. D’ells surt part del finançament que permet totes aquestes “alegries” i això explica la penosa situació de la sanitat catalana. La sanitat és des de l’inici el “banc de la Generalitat”.
Cal afegir una gestió pressupostaria desastrosa. Des del desembre del 2009 Catalunya no disposa d’un pressupost aprovat a temps. De fet s’ha funcionat en cinc exercicis amb pressupost prorrogat i la resta han estat aprovats fora de termini. Alguns amb data tan avançada com el mes de juliol i la majoria entre abril i març. D’aquesta manera és impossible desplegar un bon funcionament econòmic de la Generalitat.
Loading ...
