El titular d’aquest article no és nostre, sinó del veterà periodista britànic John Authers, que ha passat la seva carrera entre el Financial Times i Bloomberg, mitjà des d’on escriu aquesta línia.
Poc sospitós de connivència amb les tesis populistes, Authers opina des d’una posició d’autoritat, ja que ha ocupat el càrrec de cap de la secció de mercats als dos mitjans.
Però per què planteja una tesi tan hostil a les institucions de Brussel·les si fa menys de deu anys, en ple Brexit, la Unió Europea era percebuda pels mitjans de comunicació on ha treballat com el model a seguir?
Mentre el món ha canviat des de llavors, la resposta de la Unió Europea no tan sols no ho fa fet per adaptar-s’hi, sinó que ha aprofundit en els seus errors i biaixos.
Authers parteix d’una comparació de les baixades prospectives dels tipus d’interès entre la Reserva Federal dels Estats Units (la “Fed”) i el Banc Central Europeu (el BCE).
Fins ara, els dos bancs centrals han mantingut una política de baixades de tipus pràcticament calcada.
Però que passaria si l’economia nord-americana segueix la ruta del creixement i, en canvi, l’europea, com sembla cada cop més clar, s’estanca o inclús en contrau seguint la tendència d’Alemanya?
En aquest cas, la Fed evitaria noves baixades dels tipus d’interès per intentar refredar l’economia, però, en canvi, el BCE es veuria obligat a seguir baixant els tipus per estimular-la.
Es produiria el que els economistes anomenen ja el “decoupling” monetari entre les dues riberes de l’Atlàntic.
I en aquesta situació, els inversors vendrien euros (que els donarien en aquesta situació un rendiment més baix) i els canviarien per dòlars (ja que els préstecs en divisa nordamericana estarien millor remunerats).
L’efecte immediat seria una forta caiguda de l’euro davant del dòlar, cosa que ja anunciàrem fa uns mesos i que tindria efectes devastadors per a l’economia del Vell Continent.
Una situació que incrementaria els costos de l’energia de la qual Europa depèn, però també del deute públic en un context de sobreendeutament molt pitjor que el que va provocar la ja explosiva crisi del deute pels volts del 2010.
La gran pregunta és: pot permetre’s Europa tornar a engegar un pla per salvar l’euro “costi el que costi”, com afirmà el llavors president del BCE, Mario Draghi?
La resposta és ara, a finals de 2024, molt més incerta que no pas en plena crisi del deute grec. I això és degut al fet que Europa no ha fet els deures.
La Comissió Europea ha seguit regulant a tort i a dret, creient-se la seva pròpia publicitat de ser una “superpotència regulatòria” capaç d’imposar normes que modelen el món sencer.
Tan i tan absurdament ha regulat Brussel·les que ha provocat una crisi històrica del sector de l’automòbil arran del polèmic “Green Deal” i la prohibició dels vehicles de combustió nous el 2035. Alguns fabricants europeus ja adverteixen que hauran de tancar fàbriques en els pròxims anys si la normativa no canvia.
Un altre sector on Europa era líder, l’espacial, travessa també una crisi inaudita arran del seu model funcionarial i la política de retorns geogràfics que frenen l’aparició de campions europeus.
Sense parlar de la intel·ligència artificial, dels semiconductors i de les bateries elèctriques, tres mercats clau pel futur dels quals Europa està virtualment absent i on els seus dos rivals econòmics, els Estats Units i la Xina, li porten molts anys d’avantatge.
Però el més preocupant de tot és que els mateixos que han posat Europa en aquest embolic, al capdavant dels quals Ursula von der Leyen, han fet mans i mànigues després de les eleccions europees del passat juny per mantenir-se al poder durant cinc anys més.
Loading ...
