L’Espanya del 28-A

La pregunta que avui molts ens fem és què ens juguem realment en les eleccions del proper 28-A. En la nostra opinió, la resposta és clara: el model d’Espanya. Però dit així, no es visualitza la importància que té. Vegem-ho.

Prenent com a referència l’opinió gairebé unànime d’experts constitucionalistes, el model d’Estat que la Constitució de 1978 va consagrar és, sense embuts, un model federal que s’ha vingut a denominar de “federalisme plurinacional“. Defensar la Constitució exigeix ​​assumir-ho i, en coherència, defensar el ple desenvolupament de l’Estat autonòmic que requereix desenvolupar el concepte de nacionalitat previst en l’art. 2, i culminar la implantació del model autonòmic, finançament inclosa. Es tracta, doncs, d’acabar l’edifici inclusiu que la Constitució va dissenyar.

En aquest context, les eleccions del 28-A ens situen davant el dilema dels partidaris d’un model d'”evolució” constitucional, i un model d'”involució” o “congelació” constitucional; model, aquest últim, que convida a replantejar alguns dels més importants avenços que, des del punt de vista autonòmic, s’han aconseguit des de la transició democràtica fins avui.

Per això és molt important precisar molt bé què és ser “constitucionalista” ja que tal qualificatiu té trampa. En efecte; constitucionalista no és només defensar la primera part de l’art. 2 de la Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible dels espanyols“), sinó completar la seva lectura: Nació, que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles“. D’alguna manera, l’Espanya de la Plaça Colom o l’Espanya del segle XXI.

Ser constitucionalista és també no limitar-se a llegir la primera part de l’art. 3 de la Carta Magna (“el castellà és la llengua oficial de l’Estat“), sinó a llegir-lo en la seva integritat: “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció“. És a dir, l’Espanya única i indivisible, o la riquesa d’una nació que teixeix la seva essència i la seva història en la diversitat plurinacional dins de la igualtat.

Però ser constitucionalista és també, com la pròpia Constitució proclama, defensar la bandera d’Espanya juntament amb les banderes de les comunitats autònomes. És a dir, l’Espanya de la Plaça Colom, una Espanya monocolor, o l’Espanya multicolor que, sense renunciar a la bandera d’Espanya, defensa amb orgull el seu pluralisme nacional.

En aquest context, el que està en joc el 28-A és el model: “evolució” constitucional, o “involució / congelació” constitucional; un model que reconegui i aprofiti les bondats de la diversitat i la pluralitat, o un altre que les redueixi a la seva més mínima expressió; un model “inclusiu”, o un model “excloent”; un model que afronti el repte de desenvolupar l’art. 2 de la Constitució, o un altre que s’aferri a la primera part del seu article; un model que afronti la solidaritat territorial amb realisme, o un altre que reincideixi en la uniformitat enganyosa; un model de solidaritat real, eficient, eficaç i transparent, o un altre de “cafè per a tots” en el qual no es prioritzi el creixement; un model que aposti per l’autogovern de qualitat, o un altre que incideixi en la mera descentralització funcional; un model d’unitat, o un altre de confrontació.

En aquest context, és prioritària, necessària i urgent la unió de totes les forces polítiques de caràcter “perifèric”, és a dir, clarament autonòmiques, que són les úniques que de veritat han interioritzat el profund canvi que la Constitució va forjar dins de la unitat.

Forces que aposten, sense por, al màxim nivell i qualitat d’autogovern; a un finançament just. Que des de la lleialtat i la cooperació volen exercir els beneficis de la diversitat en profit de la unitat; que volen i desitgen ser motor de progrés humà; de canvi. Forces que estan convençudes que el plural és una riquesa, un patrimoni de tots; i que el diàleg i la trobada és l’únic camí possible. Forces que estan convençudes que, per avançar, cal anar junts.

Aquesta unió que proposem és encara més necessària, si cap, davant el doble cor constitucional del socialisme extrem i de la socialdemocràcia i davant la fredor anti autonòmica de l’altre extrem de l’arc polític. És doncs el moment d’un gran pacte entre totes les forces de clar arrelament territorial i autonòmic que, unides per un fi comú i compartit, promoguin i consolidin el necessari model federal que la Constitució va teixir: l’Espanya plural i inclusiva.