Molt aviat ha arribat la primera prova pel govern de Sánchez. Es tracta de la validació per part del Congrés de tres macro decrets llei. Aquesta és una pràctica que ha acabat esdevenint perversa perquè utilitza una via excepcional per legislar sobre qüestions ordinàries i a més ho fa amb textos que barregen coses d’àmbit molt diferent: justícia, règim local, formació professional, mecenatge, drets laborals, reforma de la llei de societats de capital, etc. Com els decrets llei s’aproven o es refusen globalment, no es poden manifestar discrepàncies, malgrat que hom pugui estar d’acord amb un tema i en desacord amb un altre.
Ara, tot el debat està centrat en el risc que Sánchez perdi la votació perquè de moment, només de moment, JxCat, per unes raons, i Podemos, per unes altres, han anunciat que votaran en contra si no els hi fan cas.
Part de les raons de Junts són consistents, perquè reclamen que es facin tants decrets llei com temes diferents, de manera que permeti perfilar molt més el vot dels diputats.
La raó de Podemos també té significació perquè en el decret llei es juga molt a allò de “feta la llei feta la trampa”. En concret, d’una banda, es milloren les prestacions del subsidi d’atur per a les persones que l’han exhaurit, passant de 480 euros a 570. Això lògicament és satisfactori per als afectats, però el que ja és més trampós és que la lletra petita introdueixi reduccions en les futures prestacions de la Seguretat Social, de manera que el que et donen avui t’ho retallen demà, i això és al que s’oposa Podemos.
Que a més, li fa un pols a Sumar perquè diu que vol negociar directament amb el govern i no a través de l’organització de Yolanda Díaz.
El problema de Sánchez és que necessita tots aquests vots perquè si no no té la majoria necessària. En tot cas, fins i tot en el supòsit que es resolgui bé i s’acabi pactant, el que mostra la primera escomesa parlamentària és la fragilitat del govern, que en cada pas d’una norma per al Congrés es deixarà alguns llençols, perquè els socis li reclamaran inexorablement el seu dret de cuixa.
Però, més enllà d’això, que ja és important, el que hi ha és una menysvaloració de la funció parlamentària. Sánchez tendeix a governar sota aquell vici de la democràcia, que ja denunciava Montesquiu, que és el de la dictadura de la majoria, convertint el Congrés en una màquina d’aprovar lleis. I això no és la democràcia parlamentària, que demana debat amb llums i taquígrafs, compareixences d’experts, informar el ciutadà de què es debat, transaccionar amb els discrepants i construir acords amplis.
Res d’això forma part del “mètode Sánchez”. Aplica la dictadura de la majoria per diverses vies. Ho fa declarant la via d’urgència per a lleis que no són urgents. Ho fa transmutant projectes de llei; normes sortides del govern, en propostes de llei, que formalment no les presenta el govern sinó el PSOE o Sumar i d’aquesta manera simplifiquen la tramitació parlamentària i les compareixences. Tot això lligat al control de la Mesa del Congrés, que és qui determina quan es debaten les lleis. Ha convertit a la més alta instància de representació del país en una sucursal de la Moncloa.
Però amb tot, la via més inadequada de totes és precisament la del decret llei. Aquest existeix per a unes ocasions molt taxades. Han de servir per regular aspectes molt específics i concrets. La Constitució estableix que només es poden aplicar si es dona una “extraordinària i urgent necessitat”. Aquesta condició pot estar subjecta al control del Tribunal Constitucional, cosa que en les circumstàncies actuals ofereix molt poques garanties. Té també altres limitacions. Una d’elles molt important és que no pot incidir sobre el règim de competències de les comunitats autònomes i tal com argumenta Junts és cert que hi ha aspectes dels que ara Sánchez vol aprovar que vulneren les atribucions de la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, no s’entén gens el vot incondicional d’ERC: el partit que governa a Catalunya que es declara independentista admet sense obrir boca que el govern espanyol retalli atribucions que l’Estatut ens concedeix.
Sánchez és amb diferència el president que més decrets llei ha dut a terme. Des del 2018 que governa, n’ha aprovat 138, és a dir, més de 2 al mes. Felipe González, que va governar 14 anys, en va fer 129 i és el segon en la llista que n’ha aprovat més. A partir d’aquí sobra tot comentari en relació amb la dictadura de la majoria. En realitat el que seria democràticament decent seria transformar aquests decrets en lleis i tramitacions com cal. Però això no es farà.
Mentrestant el focus continua centrat en si JxCat aguanta el desafiament o, com ha acostumat a fer en altres ocasions, acaba acceptant el dictat de Sánchez.
Loading ...
