Sembla talment que Salvador Illa marxi per la porta del darrere malgrat que la seva dimissió era un fet anunciat amb temps. I és que no és normal que el ministre de Sanitat responsable de la primera, segona i tercera onada de la pandèmia marxi sense comparèixer al Congrés fent balanç de la seva gestió i definint, des del seu punt de vista, amb quines perspectives deixa la salut de tots els ciutadans.
Contràriament al que és un deure elemental en un sistema democràtic on es rendeixen comptes als representants de la ciutadania, Illa marxa sense cap manifestació oficial sobre què ha fet i tenia previst fer. Ho fa, a més, deixant un notable desconcert. Per exemple: el ritme de vacunació no té res a veure amb les seves previsions, ni les declaracions de Sánchez i això mereix una explicació. Ningú coneix les característiques del pla de vacunació, terminis, ordre dels diversos grups a vacunar, centres de vacunació. La incertesa sobre la disponibilitat de suficients vacunes és ignorada pel mateix govern, però és que a més aquest fet no obvia sinó que accentua la necessitat de fer públic el pla perquè CCAA i ciutadans puguem saber a què atenir-nos. També marxa sense aclarir la incògnita de si el creixement disparat dels casos és només conseqüència de les festes nadalenques, o a una presència ja significativa de la molt més contagiosa mutació britànica, i què és el que la sanitat pública pensa fer per frenar aquesta amenaça que ha disparat la mortalitat del Regne Unit.
Illa també deixa el ministeri amb uns colors que aixequen la vergonya, ja que pràcticament quasi tota Espanya està inclosa dins la nova qualificació de la UE per als països que es troben en situació més extrema, el roig fosc, que assenyala que aquell territori té una incidència superior a 500 casos per a 100.000 habitants els últims 14 dies. Ara, la mitjana espanyola està ja en els 884,70 casos. Només Astúries, Canàries, Cantàbria, Navarra i el País Basc estan fora del nou indicador comunitari, que assenyala que en aquestes zones s’han de desincentivar tota mena de desplaçament no essencial.
La UE no té competències per aïllar, tancar o confinar, però amb aquesta nova declaració està dient alt i fort que els estats actuïn en les zones de major risc per aconseguir que la gent es quedi a casa. Però Illa, l’última herència seva abans de marxar, s’ha negat fins i tot a avançar el toc de queda de les 10 de la nit a les 8 del vespre, com li demanaven moltes comunitats, alguna com Castella i Lleó fins a l’extrem de desobeir la limitació estatal i avançar l’hora de tancament a casa.
Tot això mereix una explicació satisfactòria en seu parlamentària, i no fer-ho danya greument la credibilitat de les institucions democràtiques perquè estem parlant d’una qüestió on està en joc la vida i la hisenda dels ciutadans.
La seva herència final és el nombre de morts. Espanya ocupa un lloc destacat en nombre de morts oficials en relació amb la seva població. Dels països grans de la UE, només el Regne Unit, Itàlia i Bulgària presenten una situació pitjor. Però és que en realitat la xifra espanyola està molt maquillada, com reconeixen tots els experts. És el país desenvolupat on l’excés de mortalitat s’aparta més de la xifra oficial. Això també succeeix a Itàlia, als EUA i al Regne Unit, però en una proporció molt més menor, perquè a Espanya la diferència és la que va entre els 52.000 morts i els més de 80.000, una desviació superior al 50%. Hi ha altres països on aquest fet no es dóna, és el cas de Bèlgica que compta totes les morts i això fa que sigui el primer país en mortalitat en relació amb la seva població, amb 181,74 morts. Si es compara amb la relació oficial espanyola, de 118,46, la diferència és notable. Però si en lloc de la xifra oficial del govern s’utilitza la de l’excés de mortalitat de l’INE, que seria l’equivalent a la forma de comptabilitzar de Bèlgica, aleshores ens trobem amb 170 morts per milió d’habitants i ens situem en segona posició del rànquing mundial just per sota de Bèlgica.
Aquesta és l’herència d’Illa en allò que importa, la gent que mor i la gent que viu. I també ho és en la forma de procedir en un sistema democràtic. De fet, amb la seva sortida per la porta del darrere encara ens deixa un últim embolic: la protesta dels metges de la sanitat privada que denuncien que són vacunats en una proporció molt menor que els de la pública, malgrat que ocupen llocs de treball del mateix nivell de risc. La diferència que denuncien és molt gran, la que va d’una inoculació del 50% a la sanitat pública, a només el 5% a la privada.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
