Quina és la finalitat dels qui ens governen? Del govern espanyol, posem per cas? La resposta no normativa seria la de procurar el bé comú, la del benestar de tots els ciutadans, la d’aconseguir preservar l’interès general i coses per l’estil.
Però, aquestes definicions no s’avenen massa amb l’opinió personal de la gent, que en un percentatge molt important considera que som governats en benefici dels mateixos governants. I aquesta setmana passada ha posat en relleu el realisme d’aquesta creença quan la crisi permanent entre UP i el PSOE va arribar als seus nivells més extrems, posant en relleu que la principal raó per governar és garantir-se que continuen en el poder, i no tant perquè coincideixin en aspectes substancials, sinó senzillament perquè si trenquen saben que el més probable és que tots dos deixin de continuar disposant del poder, els diners i els llocs de treball que els hi dona estar al poder.
És una qüestió de pur benefici personal i partidista. És l’únic ciment que uneix la fractura tan profunda que avui separa UP dels socialistes de Sánchez.
Aquests saben perfectament que el president del govern no té capacitat per cessar la ministra Montero, faci el que faci, perquè si això es produís automàticament plegarien tots els ministres d’UP i es produiria la fallida del govern i la necessitat d’unes noves eleccions. La situació és tan anòmala que fa mesos que no hi ha cap mena de contacte entre Sánchez i la ministra d’Igualtat. Sembla difícil pensar que es pugui governar amb aquestes limitacions.
La conseqüència és que el govern s’ha convertit en una mena de regne de taifes, on els membres socialistes mantenen una disciplina, Ione Belarra i Montero van a la seva i Díaz configura encara una tercera posició. Si aquesta situació es reproduís després de les pròximes eleccions generals, en les quals Díaz aconseguís aglutinar en la nova plataforma Sumar totes les fraccions d’esquerra junt amb UP, i poguessin formar amb els socialistes majoria de govern, el Sudoku de la coalició tindria unes dimensions quasi còsmiques, perquè caldria formar un govern i un “sottogoverno” que representés a més de mitja dotzena de partits polítics. La conseqüència d’aquest fet és evident que no podria ser altra que una major degradació de la pràctica governamental i segurament un increment de la despesa pública perquè des de la ciència política hi ha la certesa que els governs de coalició tendeixen a un nivell de despesa més gran per la competència interna que es generen entre els diferents partits.
Un altre aspecte molt negatiu de l’actual coalició, i que es multiplicaria en una futura, és la qualitat de les lleis. Ho estem veient amb la crisi de la norma del “només sí és sí”, perquè és la més espectacular de totes, però les lleis que s’estan produint en aquesta legislatura són tècnicament molt deficients i creen problemes i estan lluny d’aconseguir els resultats que es pretenen.
En realitat s’abusa de normes ideològiques que després no hi ha forma de fer-les complir, com molts dels preceptes de la llei de protecció dels animals, o bé s’avança en impunitat en el terreny de la inconstitucionalitat, fiant-ho tot al temps i a la naturalesa domesticada del TC.
Aquest fet és palès amb aspectes concrets relacionats amb lleis de tanta significació com la d’educació, la que legalitza l’eutanàsia o l’última sobre l’avortament, les males pràctiques (substituir fraudulentament el projecte de llei per la proposta, utilitzar la via de l’esmena en lleis que res tenen a veure amb la naturalesa d’aquesta modificació per col·locar de forma sobtada canvis substancials en el règim legal existent). Tot això deixa un balanç nefast que no té un cost instantani però sí acumulatiu i molt greu. La manca de rendiment de comptes i de transparència, una notable manca de consciència cívica en la ciutadania, unida al refús de la política, fa que tots aquests fets greus que erosionen el bon funcionament del país passin molt desapercebuts.
Difícilment Espanya sortirà ben parada de l’actual cicle, malgrat les quantioses ajudes europees, si no fa una enèrgica autocrítica de l’estat, de les seves institucions, incloses les lleis i les polítiques públiques, i de la forma de governar.
Avui en dia les exigències i la competència entre països és tan intensa que només prosperen aquells que disposen d’institucions que realment cerquen l’eficàcia i l’eficiència en tots i cadascun dels seus actes, malgrat que això de vegades sigui en perjudici del mateix equip governant. La dimissió de la fins ara primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, pel refús a la seva iniciativa sobre la llei trans posa en relleu una manera de governar que està a anys lluny del cas espanyol on mantenir-se aferrat a la cadira es considera el primer imperatiu polític.
Però, per aquesta via i d’aquí no massa anys l’únic resultat que s’assolirà serà una continuada degradació econòmica. Només caldrà que desaparegui el maquillatge, en part ja eliminat, del dopatge econòmic i financer que ens ha vingut d’Europa via BCE i Comissió Europea, perquè el despertar de tan mal govern sigui molt i molt desagradable.
Loading ...
