Per a qui sentim simpatia política els electors catalans? Doncs majoritàriament per cap partit. El 36,6%, grup majoritari, fa aquesta afirmació. No és una tendència nova, però sí que està en nivells màxims. A partir d’aquí la simpatia més gran s’inclina per al PSC, 16,4%, i per a ERC, 13,9%. El tercer en discòrdia, JxCat, només arriba a un paupèrrim 5,6%. És evident que aquest partit té un problema amb la simpatia que genera en la gent.
Hi ha una dada ben curiosa: si bé una mica més d’1/3 part afirma que no tenen simpatia per cap organització política, cal recordar que el 46,4% afirmaven que cap partit tenia capacitat per resoldre els problemes. Això vol dir que hi ha 10pp, que significa una mica més de mig milió d’electors, que tenen simpatia per algun partit malgrat que estan convençuts que no té capacitat per resoldre els problemes. Aquesta característica està molt accentuada en el PSC i és quasi inexistent en JxCat. Podríem dir que aquest és el valor de la marca, poderós en el cas socialista, poc positiva en el cas Junts.
Els catalans es consideren bàsicament d’esquerres. Ho són en un 42%, si bé hi ha diferències entre Lleida i Tarragona situats en torn al 35-37%, i Girona que està en el 46%. Barcelona està enrassada amb la mitjana. Aquesta afirmació de considerar-se d’esquerres ha anat creixent en el pas del temps. A partir sobretot del 2012. En la dècada anterior, la de 2010, la xifra se situava en torn al 30%. Podria dir-se d’aquest fet que el fenomen independentista el que ha fet és empènyer a l’electorat cap a l’esquerra.
Considerant la clàssica pregunta de com s’identifica un en relació amb el seu sentit de pertinença, un 41% afirma que és tant català com espanyol. És una magnitud que realment no s’ha mogut massa, si bé com les altres en aquest capítol tendeix a fluctuar en els períodes de gran intensitat identitària.
De fet, els moviments es donen dins de cada gran bloc. Així si el 2006 les persones que es consideraven només catalanes eren el 17% i les que es consideraven més catalanes que espanyoles arribaven al 27%, amb un resultat global del 44%, el 2023 la xifra és molt semblant, 42% havent augmentat una mica els que es consideren només catalans i havent disminuït els més catalans que espanyols. Junt amb els que es consideren tant una cosa com l’altra, són els dos blocs determinants. Després hi ha hagut, però des de nivells molt baixos, un creixement dels que afirmen que només se senten espanyols que han passat del 4,5% el 2006 al 7,5% el 2023.
La gran majoria de la població, de l’ordre del 60%, i és un valor molt constant, considera que l’autonomia és insuficient, si bé existeixen diferències importants segons l’opció política. Pels socialistes no és així, sinó que en un 50% creuen que ja està bé, mentre que JxCat el criteri d’insuficiència arriba al 90%.
Finalment, la pregunta síntesi en relació amb si volen o no un estat independent, el “no” està estabilitzat des de fa mesos en el 50%, mentre que el “sí” roman amb un 43%. Aquesta opció va assolir màxims i va superar el “no” però amb un 48%. Però des del juliol del 2019 la negativa és clara. Els períodes en els quals el “sí” s’ha imposat, però mai ha superat el 50% dels vots. Hi ha diferències considerables en el si de Catalunya. El “no” guanya clarament a Barcelona i en molta menor mesura i fluctuant molt més a Tarragona, mentre que el “sí” s’imposa amb claredat a Lleida i Girona.
La conclusió en aquest punt és clara. L’independentisme no ha aconseguit mai una clara victòria, però sempre té un gran pes en l’opinió ciutadana. No ha desaparegut, sinó que en tot cas està desmobilitzat.
Loading ...
