És una evidència que Espanya creix més que la mitjana europea. En l’últim trimestre de l’any el rànquing l’encapçala Portugal amb un creixement del 0,8, seguit d’Espanya amb un 0,6, Itàlia 0,2, França que no s’ha mogut de lloc i Alemanya que ha perdut 0,3 punts.
Per tant, és lògic que el govern es vanti dels bons resultats, però ni ell ni nosaltres ens podem quedar amb això perquè la perspectiva té nombroses ombres. En bona part creixem per l’efecte rebot de la gran caiguda del 2020 a causa de la covid-19. Ens hem recuperat més tard i més lentament que la resta de la UE i, per tant, el nostre cicle de recuperació va desfasat; el nostre màxim és més tardà que l’europeu, que ja ha quedat enrere.
Una segona pregunta decisiva és per què creixem? La resposta és que gairebé el 50% ha estat degut al consum de les administracions públiques i aquesta és una diferència radical amb l’eurozona, on aquesta component ha tingut una participació baixa o nul·la. Els excel·lents ingressos fiscals que la inflació possibilita a l’estat junt amb la bona marxa de l’economia, per exemple en el turisme, no s’ha destinat en cap mesura a reduir el dèficit sinó que s’ha gastat generant aquest consum. El resultat és que l’any passat l’Estat va gastar 45.000 milions més d’euros dels que va ingressar. El que equival a un dèficit del 3,8% de PIB que s’afegeix a la feixuga càrrega de l’endeutament públic d’1,6 bilions.
Aquesta fórmula no és sostenible. Primer, per la reactivació de les regles fiscals a la Unió i, segona, pels costos de l’endeutament. També perquè els ingressos fiscals en la mesura que la inflació es controli ja no tindran la prima pel seu efecte que ara posseeixen.
Per cert, que tot plegat ha convertit Espanya en el país de l’OCDE on la pressió fiscal en termes reals ha crescut més. Una altra ombra i important és que tal com es temia, els efectes dels fons europeus no es perceben. Els 3.000 milions dedicats a la digitalització d’empreses no estan generant cap millora en la productivitat, ni en la inversió privada. Totes les dades confirmen la deficient execució dels fons europeus perquè no hi ha traducció ni en productivitat ni en inversió. Si el tema s’acaba tancant així, Espanya haurà malmès una gran oportunitat històrica.
Una altra ombra és independent de la nostra voluntat, perquè és causada pel baix creixement de França i Alemanya, que representen el 50% de l’economia de la UE. Si aquests mercats no funcionen, els seus efectes seran negatius també per a la nostra activitat econòmica.
Cal parar atenció al que hem dit abans sobre com ha crescut el PIB. D’una banda, ja ha estat apuntat, pel consum públic. I, per tant, l’altra meitat pel consum privat. Però, atenció, el factor més determinant d’aquesta component en el període passat han estat les pensions que es paguen amb deute. Així doncs, la nostra economia ha crescut sobretot per la injecció de diners dels fons i per l’endeutament, i encara un tercer factor, per l’addició de quantitat de treball procedent de la immigració. La major part dels llocs han estat ocupats per ella i aquesta no és una bona notícia perquè significa que l’economia creix en els sectors de baixa productivitat que són els que absorbeixen aquest tipus de mà d’obra.
Aquest fet també es percep en la inversió per persona en edat de treballar. Descomptant l’habitatge i l’efecte inflació, que distorsionen la sèrie, en els últims 20 anys aquesta inversió només ha crescut a Espanya un 1,5%, mentre que a l’Europa-27 ho ha fet en un 45,3%. Si la inversió per persona en edat de treballar és tan pobre, és evident que el resultat en termes de productivitat també ho serà i confirma que Espanya creix també per l’efecte immigrant i no per la millora del model productiu.
El resultat de tot plegat és que en el context europeu i en termes de renda per càpita, que és el que realment importa, el tros de pastís que teòricament li toca a cadascú, hem passat de significar el 105,3% el 2006 al 86,3% de la renda per càpita mitjana de la Unió el 2023. Hem perdut en aquest període 19 punts de convergència, avancem anant cap enrere.
I tot això considerant que l’atur, malgrat les millores enregistrades, és de l’11,76%. Mentre que la UE és de quasi la meitat, el 6,4%. Reduir el nombre de persones sense feina i millorar la productivitat és a hores d’ara el repte impossible de l’economia espanyola.
Tots aquests elements posen en relleu que més que grans ajustos macroeconòmics, ara la carta es juga en l’eficiència i eficàcia de les institucions de govern. I la veritat és que vistes les dades la partida s’està perdent. És clar que no té res d’estrany si tota una vicepresidenta del govern com Yolanda Díaz argumenta a favor del salari mínim a força d’afirmar que així creix el PIB sense entendre que també pot ser que alhora es redueixi la renda per persona dels espanyols. Apujar el salari mínim pot tenir molts arguments a favor, però segur que el que fa servir Díaz només aconsegueix demostrar la seva poca responsabilitat en matèria econòmica.
Loading ...
