El president Pedro Sánchez sembla decidit a submergir-nos en un món de ficció on ell és l’única referència, reinterpretant la realitat segons les seves necessitats polítiques. En només 48 hores, ha posat en escena dos exemples d’aquesta estratègia, mostrant-nos com construeix un relat allunyat dels fets per consolidar el seu poder.
Un d’aquests exemples va ser la presentació dels actes per commemorar els suposats “50 anys de llibertat” a Espanya, en què van participar ni més ni menys que 11 ministres, un desplegament que qüestiona si en alguns ministeris la feina quotidiana és realment tan exigent. Segons l’anunci, se celebraran més de 100 esdeveniments al llarg del 2025, començant el 8 de gener. No obstant això, el problema històric és evident: el 1975, l’únic que va passar va ser la mort de Francisco Franco després d’una llarga malaltia. No hi va haver un canvi immediat de règim ni una instauració d’un estat de dret.
Franco va morir el 20 de novembre de 1975, i dos dies després, Joan Carles I va ser proclamat rei conforme a les lleis franquistes. Llavors, el president del govern, Carlos Arias Navarro, va continuar en el seu càrrec fins a la seva dimissió al juliol de 1976, quan el rei va nomenar Adolfo Suárez com a president del Govern. Va ser Suárez, juntament amb figures com Torcuato Fernández-Miranda i el mateix monarca, qui va impulsar la transició democràtica. Entre juliol de 1976 i finals d’aquell any, es va iniciar la legalització d’associacions polítiques, però només parcialment, i al desembre es va aprovar en referèndum la Llei per a la Reforma Política, que va obrir el camí cap a les eleccions democràtiques de 1977 i la Constitució de 1978. Aquestes últimes sí que són dates simbòliques dignes de ser commemorades en nom de la recuperació de la llibertat.
Per tant, vincular la “recuperació de la llibertat” únicament al 1975 és una tergiversació històrica. Ignorar l’àrdua feina realitzada a partir de 1976 per desmuntar les estructures del franquisme no només és injust, sinó que oculta el paper clau de líders com Adolfo Suárez, Torcuato Fernández-Miranda, Felipe González, Santiago Carrillo i altres com Cañellas i Pujol a Catalunya i Arzallus i Ajuriaguerra al País Basc. Celebrar exclusivament el 1975 redueix la narrativa històrica a la mort de Franco, deixant en l’oblit el veritable esforç col·lectiu que va conduir a la democràcia.
El cas de l’habitatge: una altra distorsió de la realitat
Al Congrés, Sánchez va oferir una altra mostra de la seva habilitat per modelar la realitat. Va assegurar que a Catalunya, gràcies a l’aplicació de la Llei d’Habitatge, els lloguers han baixat un 5%, i va anunciar la construcció de 30.000 habitatges en aquesta comunitat. Ambdues afirmacions resulten dubtoses.
La dada del 5% és un informe parcial de la Generalitat que no compta amb confirmació independent; de fet, l’Observatori de Lloguers assenyala que els preus a Catalunya han pujat un 0,95% en el mateix període. Encara pitjor, l’aplicació de la Llei d’Habitatge ha provocat la retirada de 10.000 immobles del mercat de lloguer a Catalunya, 9.000 dels quals a Barcelona. Això significa que, dels 27.000 pisos que han sortit del mercat a tota Espanya, un terç correspon a aquesta comunitat. La reducció de l’oferta agreuja l’accés a l’habitatge i contribueix a l’augment de preus, just el contrari del que es pretén.
L’enfocament de Sánchez, basat en promeses grandiloqüents i la creació d’empreses públiques que rarament prosperen, ha agreujat el problema de l’habitatge. Solucions reals, com la generació de sòl urbanitzable, la simplificació de tràmits administratius i ajudes directes al lloguer, brillen per la seva absència en la seva estratègia.
La narrativa econòmica: una ficció més
Sánchez tampoc no escatima en ficcions per presentar Espanya com un model econòmic. Recentment, va utilitzar un article de premsa estrangera per afirmar que el país té la millor economia del món. Encara que és cert que indicadors com el PIB i l’ocupació mostren millores, el Govern ignora qüestions fonamentals com la divergència de la renda per càpita respecte a la Unió Europea, el baix nivell de productivitat i la fuga massiva de talent jove qualificat. Aquests problemes estructurals, lluny de resoldre’s, s’han aprofundit durant els sis anys de govern socialista.
El govern de Sánchez sembla més preocupat per construir ficcions que per afrontar els problemes reals del país. El seu relat se sustenta en promeses buides i manipulacions històriques, destinades a consolidar la seva imatge, mentre la realitat avança en sentit contrari.
Loading ...
