2.000 manifestants al Passeig de Gràcia, això per començar, a més dels que es puguin concentrar a Madrid i altres poblacions. Com hem de conceptuar aquesta visió que tenen de la responsabilitat i la solidaritat aquests grups i persones que es creuen amb dret a passar-se pel forro la prevenció davant els contagis de la pandèmia? Quan les autoritats volen mantenir el pany i forrellat per a Setmana Santa, i mira que falten dies, quan hostaleria, comerços, grans superfícies i hotels i tuti quanti pateixen restriccions molt dures, que els aboquen al tancament, quan tot això justificat en nom de salvar l’estiu per part dels poders públics, les feministes governamentals (llegeixis PSOE, ECP, Podemos, ERC) s’entesten a sortir al carrer com si no hi haguessin altres formules de fer sentir la seva veu.
Altres grups que han volgut manifestar-se ho han fet, per exemple, fent servir els cotxes que és una mesura molt més prudent. I és que el problema de la concentració no es produeix només quan es dóna l’esdeveniment, sinó en els moviments i les esperes prèvies i posteriors. També és conseqüència de l’excitació que crea el fet dels crits, de parlar en veu alta, del relaxament, en definitiva, de les mesures que fan més fàcil la transmissió. No en tenen prou amb el que van produir el 8-M de l’any passat, quan la meitat de les ministres del govern van quedar empastifades en la manifestació de Madrid. En volen més.
Per si això no fos prou, la ministra Irene Montero, acusa de voler criminalitzar la manifestació. Per a ella tot aquell que discrepa dels seus actes i idees és un criminalitzador. És una estranya manera d’entendre el debat polític que fa molt difícil el funcionament de la democràcia, perquè ja em diràs com aquesta pot funcionar si els que et porten la contrària són uns criminalitzadors.
Naturalment, en aquest paquet hi van tots els científics que coincideixen a considerar que aquest tipus d’esdeveniment no s’ha de produir i no perquè sigui feminista, sinó perquè concentra persones. Quan l’Església accepta passivament les limitacions, en molts casos fora de lloc per la seva exigència en els seus actes que constitueixen un dret constitucional, no veiem per què les manifestacions d’una altra índole, per molt constitucionals que siguin, no han de restringir-se també, a no ser que els governs funcionin amb dues vares de mesurar diferents.
Fins i tot el Dr. Simon, sempre complaent amb el poder, ha rectificat i ja no beneeix que es produeixin concentracions per a la manifestació. Malgrat tot això, els col·lectius feministes animen a no quedar-se a casa i llancen l’eslògan de “Jo em quedo a casa”. El govern espanyol, segurament també el de la Generalitat, ha de formular una declaració institucional amb motiu d’aquest dia que s’ha convertit en una peça central de la ideologia de l’estat. Serà interessant veure què diu. El més interessant de tot és que aquest dia de la dona, transformat per les feministes en acció reivindicativa, oblida de ple la situació dramàtica que travessen moltes dones a la seva feina. És el cas de les treballadores d’hotel, o de les dones embarassades que treballen, o de les mares. És un feminisme de la selecció que mai per exemple ha plantejat res en relació amb les vídues que reben pensions que estan per sota el llindar de la pobresa.
Aquest feminisme caviar, que té poc a veure amb les necessitats socials de les dones, ha deformat profundament la legislació d’aquest país. Un últim cas ho fa palès: van aconseguir que no hi haguessin restriccions en la fecundació assistida, sobretot pensant en les dones que vivien soles i les lesbianes. El resultat de tot això és que les criatures infantades s’han convertit, en alguns casos, en una mena de joguina de la progenitora i amb resultats en ocasions dramàtics, com el que ara ha saltat a la llum pública per la sentència del Suprem que retira els bessons, que ara ja tenen 4 anys, a una d’una dona que els va donar a llum quan tenia 64 anys. La fecundació assistida inicialment no era només per satisfer els desitjos, sinó també per proporcionar una llar normal als fills infantats d’aquesta manera, però la falta de restriccions imposada pel feminisme ha comportat anomalies com aquesta última.