Encara que la vida flueix d’una forma continua, el cert és que hi ha unes etapes perfectament definides i clares. Cada etapa té unes característiques, unes possibilitats i unes motivacions diferents. Passem d’ésser nadons, a infants, a adolescents, a joves, a adults, tercera edat i ancianitat. El pas d’una etapa a una altra, sempre implica una certa crisi d’inseguretat. S’ha trencat l’equilibri de l’etapa anterior, no s’ha assolit l’equilibri de l’etapa següent, però si tot va bé aquest equilibri ja arribarà. Cada etapa ofereix unes possibilitats diferents que si són ben aprofitades, t’ajuden a una maduració harmònica de la persona, i al mateix temps, et predisposen a accedir d’una forma ben preparada per a l’etapa següent. Però per aconseguir aquest resultat cal que la persona posi en pràctica el que els psicòlegs anomenen “tasques vitals”. Les tasques vitals serien aquelles actituds sense les quals, difícilment un madura i creix com a persona. Cada moment té unes tasques vitals específiques. Els joves, necessiten tenir amigues i amics perquè si viuen tancats en ells mateixos, sense establir bones relacions amb els altres, el seu creixement personal es bloquejaria i quedaria estancat. Si aquesta etapa no s’aprofita, molt probablement després tindran serioses dificultats per fer amistats. Les persones adultes, en plenitud de facultats, viuen la vida familiar, fan de mare o de pare, tenen la seva professió… tot això és important però no és suficient. També ha d’haver-hi una obertura a les necessitats del món que ens envolta, i fer la nostra part per tal de millorar-lo. Una persona que es tanqui als seus propis interessos personals o familiars i es desentengui de les responsabilitats de ciutadà, i de les responsabilitats solidàries, no seria una persona plenament humana. També les persones grans, si volen viure positivament aquesta etapa, cal, primer de tot, assumir en pau les limitacions pròpies de l’edat, assumir que ja no s’estarà en primera línia, que les grans responsabilitats ja no seran nostres…i de tot això no fer cap drama. Cal evitar ésser un sac de gemecs pels nostres mals, per l’enyorament de situacions passades. Cal saber trobar noves activitats adients a la situació. Però sempre podem fer el més important de tot. Un somriure. Que bonic és tenir a la família un avi o una àvia, que malgrat les seves limitacions, posin en joc el tresor més gran de tots: la seva alegria i la seva capacitat d’estimar.
