Quines són les prioritats de Sánchez en aquests moments tan crítics? La seva iniciativa parlamentària és un clar indicador d’allò a què atorga importància i a què no. D’entrada cal dir que Sánchez ha congelat, amb la declaració de l’estat d’alarma, la vida parlamentària. Ho ha fet en relació amb el control del govern perquè malgrat que estiguem en una situació tan complicada i perillosa, Sánchez, que va acudir al Congrés per última vegada el mes de desembre, no ho tornarà a fer fins al mes de febrer, perquè la normativa sobre l’estat d’alarma així li permet. D’entrada doncs una de les seves prioritats és evitar el control parlamentari reduint-lo a la mínima expressió. El fet que el ministre de Sanitat que havia estat cridat a comparèixer plegui abans de fer-ho, encara accentua més aquesta manca de llum i taquígrafs.
Semblaria lògic que el Parlament estigués centrat en les dues grans qüestions on ens juguem la vida i el futur: la pandèmia i els projectes per obtenir fons de la UE del programa Next Generation.
És del tot evident que Espanya no té una legislació adequada per afrontar les exigències de la pandèmia i recórrer a un tipus de normativa, la dels estats excepcionals, que no està pensada per a aquesta qüestió. Tant és així que l’any passat la vicepresidenta Calvo va anunciar que per a la tardor de l’any passat, presentarien una llei específica per protegir la salut i generar un sistema adequat a aquest tipus de reptes. No se n’ha tingut cap més notícia i el forat negre es fa notar.
Situem un exemple: la multitud de festes il·legals contumaces i de risc declarat en el contagi constitueixen un perill per a la salut pública. Però tot es resol a base de sancions administratives que no dissuadeixen ningú, primer per la seva escassa incidència, i segon perquè no tenen una cobertura jurídica suficient. No cal anar a les festes que es munten a les discoteques a Madrid o Andalusia per constatar l’escàndol, n’hi ha més a prop. La “barra” de determinades persones és tan gran que els Mossos van haver d’intervenir el cap de setmana passat al Teatre Grec de Barcelona on hi havia una festa multitudinària amb més de 200 persones i cap norma de seguretat. Si aquest tipus d’accions, que clarament danyen la salut pública, tinguessin una penalització més efectiva i dura, l’efecte dissuasiu seria evident. Però tot això no forma part de les prioritats de Sánchez.
Com tampoc forma part presentar i debatre els projectes previs que ja han estat portats en la seva majoria a la Comissió Europea i que són ja quasi la trentena que es consideren necessaris per rebre els 170.000 milions. Però tot això es fa des de la més total ignorància de la institució que ens representa a tots, que és el Congrés dels Diputats. De tota aquesta dinàmica la democràcia a Espanya quedarà molt mal parada i no serà precisament pels atacs dels ultres i populistes, sinó per la forma de procedir del govern.
Encara sobta més si es considera que aquesta paràlisi del Congrés té un correlat d’elevada activitat a través d’una sèrie de lleis que estan fent absolutament al marge de les necessitats i urgències del moment present, i que a més són profundament conflictives i augmenten la polarització política: l’aprovada llei Celaá sobre l’ensenyament és el primer exemple, però ni molt menys l’únic, la llei sobre eutanàsia, en tràmit, i la negativa a millorar les deficients cures pal·liatives n’és un altre i gros exemple. Però és que a més en les pròximes setmanes entraran futures lleis LGBTI i trans, mentre que el PSOE per la seva banda (perquè les anteriors procedeixen de Podemos), també ha registrat una llei sobre feminisme, la no discriminació que ha encès literalment els ànims d’Irene Montero, que ho considera una traïció. I també es durà a terme un decret, en aquest cas de Sanitat, per fomentar l’avortament farmacològic. La gran pugna en aquests moments entre socialistes i la gent de Podemos, a més del tema de les pensions, és pel protagonisme d’aquests altres tipus de lleis que no resolen res i compliquen més la vida als ciutadans, perquè són lleis profundament ideològiques, que només convencen a una part del país.
Però, per què actua de manera tan estranya en mig d’una crisi tan gran el president Sánchez? Per què no es preocupa de tractar les grans qüestions al Congrés buscant acords sobre la sanitat i l’economia, i deixa les lleis ideològiques per quan hàgim superat tanta mortaldat i atur? La raó és molt concreta, i respon a la matriu de pensament d’Ivan Redondo (que per cert ha iniciat la quarantena perquè ha donat positiu en SARS-CoV-2). El PSOE juga a mantenir el seu actual nivell de vots i assegurar els seus fidels ideològics, captant de Podemos aquells que perd en diverses direccions. No pretén ampliar la seva majoria, sinó consolidar la seva minoria, que és suficient per governar a conseqüència del fraccionament dels partits de centre i dreta, que junt amb el tipus de circumscripció electoral de la majoria de províncies espanyoles i la llei electoral, penalitza la seva representació parlamentària. Paradoxes de VOX i Ciudadanos: Si la dreta es presentés unida, forçaria el PSOE a anar a cercar vots del centre en lloc de jugar a la polarització.
L’estratègia electoral i del govern de Sánchez és clara: governar per als seus, els més doctrinaris i fidels, i polaritzar el panorama polític com a millor forma de protegir la seva permanència al govern. És un mal negoci per a la majoria.
Semblaria lògic que el Parlament estigués centrat en les dues grans qüestions on ens juguem la vida i el futur: la pandèmia i els projectes per obtenir fons de la UE del programa Next Generation Share on X
Loading ...
