Un cop l’autoritat electoral ha validat el resultat de les eleccions, el panorama no ha quedat massa alterat. La candidatura propiciada per l’ANC, eines de país, ha perdut un lloc al Plenari, però manté la majoria de 31 membres. Entre els altres candidats s’han enregistrat canvis que potser podrien tenir alguna rellevància a l’hora de configurar la presidència. La candidatura impulsada per Enric Crous amb el suport de la Pimec tindrà finalment 4 llocs dels 60 escons i 3 seran per Tusquets, l’altra candidat a la presidència. La plataforma femenina per la igualtat de gènere només ha obtingut 1 lloc.
Crous, que no ha aconseguit sortir elegit pel seu epígraf, possiblement s’integrarà en el nou comitè executiu perquè alguna altra empresa pot cedir-li la seva representació.
La qüestió és qui serà el nou president. En principi qui té la majoria per assolir-ho és l’empresari amb més significació en la candidatura de l’ANC, Joan Canadell. Però no és descartable un pacte d’última hora en el qual l’ANC convergeixi amb la Pimec i el govern de Torra, que inicialment havia donat suport a Crous, perquè sigui aquest qui assoleixi la màxima representació de la institució. En qualsevol cas, el mapa de les institucions econòmiques de Catalunya s’ha vist radicalment alterat.
La Cambra, més o menys important en funció del període històric, sempre ha sigut una veu que servia per expressar els punts de vista de la burgesia catalana especialment en matèria de política econòmica, infraestructures i inversions. El seu servei d’estudis ve avalat per una llarga trajectòria en aquest sentit i aporta rigor a tots els seus plantejaments. Aquesta faceta tan decisiva pot quedar ara reorientada com un instrument al servei de justificar el greuge continuat que l’ANC alimenta com un argument central de la via unilateral.
L’altre aspecte és que la Cambra incideix en moltes altres institucions econòmiques i pot portar a elles la qüestió de la independència perquè és fàcil relacionar-la amb els interessos econòmics. La Fira, el Port, Turisme de Barcelona, Consorci de la Zona Franca i la Fundació Bancaria la Caixa són els més importants que es veuran afectats, concretament el maig del 2020 i segons estatuts li correspondrà a la Cambra ocupar un dels 15 llocs del patronat d’aquella fundació reservat a les entitats històricament fundadores.
Però juntament amb aquestes tan destacades hi ha altres presències delegades de la Cambra de Comerç: la societat gestió i promoció aeroportuària (GPA), Barcelona centre de disseny (BCD), Camerdata, Fundació Barcelona Promoció, Fundació Empresa i Clima, fundació KIMbcn, la Llotja de Cereals, la Llotja de Contractació i Mercat en Origen de Vic, el Mercat carni, ramader i avícola de Barcelona, i la Unió de Polígons Industrials de Catalunya. Tota una reacció en cadena que cap de les altres gran entitats econòmiques, Foment del treball i Cercle d’Economia, ni cap de les grans empreses, ha sabut preveure. I ara es trobaran asseguts a la taula amb un convidat imprevist que, com a mínim, els hi resultarà incòmode i possiblement esdevingui conflictiu.
Com ha estat possible aquest canvi tan radical? La resposta és d’una senzillesa aclaparadora. Uns pocs es van moure a l’agenda de la candidatura de l’ANC i els altres com a molt es van dedicar a la política de relacions personals. Ja s’han vist els resultats. No és que l’ANC desplegués una campanya espectacular. Es va limitar a enviar dos e-mails, dos, als 48.000 membres de ple dret de la Cambra. També van dur a terme contactes presencials amb petits empresaris, sense aconseguir un gran desplegament i, sobretot, van utilitzar a fons el que és l’instrument més potent que té l’independentisme no institucional a les seves mans, que és el gran pes que tenen a les xarxes socials.
