Amb l’epicentre a Arbor, esquitxat per Quaderns Hispanoamericans i per la Revista d’Estudis Polítics, va tenir lloc un debat intel·lectual d’envergadura que, una vegada més, trauria a l’estrada la polèmica sobre el “Ser d’Espanya”, amb l’òbvia derivació de “Les dues Espanyes”. La polèmica es nodreix de l’enfrontament entre falangistes i catòlics integristes membres de l’Opus Dei.
De la família dels primers, Pedro Laín Entralgo va publicar, com ja es va dir, “Espanya com a problema” (1949) i per la família nacional-catòlica Rafael Calvo Serer va editar, per la seva banda, “Espanya sense problema” (1949). La qüestió en síntesi és la següent.
La pèrdua de poder per part dels falangistes els va forçar a una reflexió necessària que els portaria a intervenir en la “preocupació metafísica” per definir l’essència d’Espanya, que històricament havia arribat a ser una qüestió palpitant i fins i tot obsessiva dins de la vida intel·lectual.
Les aportacions sobre això per part d’autors de la generació del 98 o del 14 tornaven a replantejar-se (“Idearium español” , 1897, de Ganivet, “Al voltant del casticisme ”, 1902, d’Unamuno o “L’Espanya invertebrada”, 1921 , d’Ortega i Gasseti també “Defensa de la Hispanidad“, 1934, de Maeztu). Conseqüentment, el falangisme, amb Laín Entralgo al capdavant, argumentava l’existència d’un “problema”: conservadors i liberals, monàrquics i republicans, unitaristes i separatistes, burgesos i proletaris, urbans i rurals…
Per la seva banda, la intel·lectualitat nacionalcatòlica liderada per Rafael Calvo Serer defensava que la idea de les dues Espanyes, o més concretament la idea de l’“Espanya veritable” davant de la de “l’anti-Espanya” havia estat superada pel resultat de la Guerra Civil que havia derrotat i bandejat a una d’elles per sempre i, per tant, quedaven superats els problemes derivats històricament de la decadència albirada al segle XVII, de les desastroses conseqüències de la Revolució Francesa del segle XVIII i de la greu conflictivitat política de l’Espanya del segle XIX que havien germinat l’anti-Espanya de la Segona República.
Si per a Laín convenia propiciar, en base al “falangisme comprensiu” (del qual parlava Ridruejo), un enfocament no integrista en relació als vençuts i exiliats, presentant Espanya com una unitat dinàmica i operativa més que com una entitat real, per a Calvo Serer, que dit sigui de pas no veia amb bons ulls la “resurrecció” de la Falange, allò operatiu era projectar un discurs catòlic i conservador cap a l’exterior, que igualment beneficiava a l’interior, i així presentar la lenta incorporació al panorama internacional com una victòria derivada d’una Croada contra el comunisme. Pérez Embid ho rematava sentenciant que el que era rellevant era “espanyolització als fins i europeïtzació als mitjans”.
L’enfrontament Laín-Calvo va despertar interès i participació, a més d’incorporar singularitats en certa manera pròpies.
Primer, el referent de base s’allunyava relativament del característic del regeneracionisme vuitcentista per centrar-se en la percepció machadoriana (“…Españolito que vienes /al mundo, te guarde Dios / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón…”).
Segon, el debat es va estendre, sense entrar en aportacions del passat, a punts de vista previs, però recents, que no havien tingut l’atenció deguda, ja fos perquè els de l’interior estaven subjectes a censura, ja fos perquè els de l’exterior constituïen aportacions inicialment aïllades. És el cas, pel que fa a treballs publicats al país, “Espanya com a preocupació “(1944) de Dolores Franco, alumna d’Ortega i esposa de Julián Marías i, pel que fa als de l’exterior, de “Menéndez Pelayo i les dues Espanyes” aparegut el 1943 a causa de la ploma de Guillermo de Torre.
En tercer lloc, al punt nodal de la polèmica es va afegir la nova idea de “La tercera Espanya” , que considerava maniquea l’accepció anterior, és a dir, “Les dues Espanyes”, advocant a favor d’intel·lectuals no identificats en cap dels bàndols en contesa.
La novetat va aparèixer per primera vegada en un article publicat en una revista francesa (l’Europe Nouvelle , 1937) per un ucraïnès, Boris Mirkine, establert a Madrid i amic de Niceto Alcalá Zamora, que utilitza el terme, a l’igual que ho faria Azaña en l’important discurs de les tres “P” (pau, pietat i perdó), pronunciat a Barcelona a punt de finalitzar la guerra. Ara bé, en una entesa més estricta, el terme s’atribueix a Salvador de Madariaga i també a Paul Preston.
A “La tercera Espanya ” s’associen diferents noms com el d’Ortega, Unamuno, Chaves Nogales, Basteiro… i, amb cert èmfasi a Julián Marías (Valladolid,1914-Madrid,2005). Aquest filòsof i assagista se’l considera com una de les figures més clarividents en aquest context. Un context en què “Espanya ha de tornar a ser un projecte intel·ligible, una unitat de convivència amb la creativitat necessària per sintetitzar tradició i innovació, enterrant les rancúnies caïnites i apostant per l’esperança”.
A més a més, Marías, en el seu assaig “La Guerra Civil, com va poder passar? ”, assegura que “l’única manera de superar el conflicte és comprendre’l, però sense permetre que el seu record es converteixi en una font de discòrdia o manipulació ”.
La idea de “La tercera Espanya” es mantindrà en el temps (arribaria a utilitzar-se als debats electorals de la Transició Democràtica). Intel·lectualment, doncs, el tema perdurarà, però oficialment queda definitivament clausurat a finals de 1949 en atorgar a l’obra de Calvo Serer, davant de la de Laín, el Premi Nacional de Literatura “Francisco Franco”.
La nova idea de “La tercera Espanya” , que considerava maniquea l'accepció anterior, és a dir, “Les dues Espanyes”, advocant a favor d'intel·lectuals no identificats en cap dels bàndols en contesa Share on X
