Que tota la política oficial catalana giri entorn a la independència durant tant de temps, sense obtenir ni el més mínim resultat concret, té conseqüències molt greus sobre la vida dels catalans. Tres exemples importants ho manifesten.
El primer d’ells és la multiplicació de les patologies constructives que pateixen molts barris. Durant el franquisme es van dur a terme actuacions urbanístiques i immobiliàries a gran velocitat i poca qualitat. L’allau immigratori obligava a construir amb rapidesa i el resultat és una llosa pesada que afecta a la vida de molta gent.
El recent succés en un edifici de Badalona que ha hagut de ser enderrocat és l’últim exemple d’aquesta situació que es multiplica en centenars de punts del territori català, si bé són Barcelona i el seu entorn metropolità les àrees més afectades. La Generalitat, sobretot en el període de Maragall, va iniciar un pla de barris que tenia com a missió facilitar progressivament la superació d’aquest mal estat dels habitatges. No era l’origen de tot. En els governs Pujol ja hi havia intervencions en aquest sentit, però amb el govern Maragall els recursos es van multiplicar. Tot allò ha passat a la història i des del 2010 no hi ha pla de barris. Portem quasi una dècada d’abandonament d’un problema greu que afecta la població de més baixos ingressos. Precisament aquella que menys vota a favor de la independència.
I de la ciutat al camp. Aquest estiu l’incendi més important es va concentrar a la Ribera d’Ebre on van cremar 5.000 hectàrees. Ràpidament, quan el tema era portada als diaris, el president de la Generalitat i altres consellers van visitar la zona i com no pot ser d’altra manera van manifestar el seu suport als pagesos afectats. Els hi van anunciar ajuts, subvencions, també als municipis. El 7 de juliol els incendis s’havien apagat, però des d’aquelles visites de Torra, Buch, Calvet i Teresa Jordà, res més se n’ha sabut de la Generalitat. Han passat cinc mesos, i els pagesos reclamen aquells compromisos que no es resolen.
En el cas de la comarca de la Ribera de l’Ebre, el problema s’agreuja perquè és un territori afectat per la despoblació, i l’incendi és un estímul més per abandonar el territori. En el seu moment, els afectats per un altre incendi, en aquest cas a l’Empordà, ja van advertir en veu alta que no es creguessin els compromisos de la Generalitat perquè rebrien els ajuts tard i malament. I l’anunci s’ha complert. Tot plegat degrada la credibilitat de les institucions catalanes.
El tercer problema que coincideix amb el temps és el de la qualificació financera de la Generalitat. La millora que s’ha produït, és obertament insuficient per aconseguir que la qualificació creditícia no continuï instal·lada en el bons escombraria. L’informe elaborat per Mody’s de 30 d’octubre manté la qualificació de la Generalitat en Ba3. Fitch el manté dins la seva qualificació en el mateix nivell, en aquest cas respon a denominació BB. La raó fonamental és la “pobre situació fiscal il·lustrada pels nivells de deute persistentment alts i creixents”.
Perquè la realitat és que la Generalitat té un endeutament de 80.000 milions d’euros sobre un pressupost de 25.000 milions. Malgrat aquest fet, l’executiu ha sigut incapaç d’aprovar un nou pressupost des del 2017 i, alhora no ha utilitzat el pes dels diputats catalans del govern a Madrid per forçar la negociació d’un nou finançament. Es produeix la paradoxa que quan el gruix de diputats del govern al Congrés és més gran que mai, i aquesta institució presenta una fragmentació en partits extraordinària, el que confereix encara més força a la presència catalana, aquesta no ha estat utilitzada per afrontar grans problemes concrets com és el del mal finançament. Si la idea és mantenir aquesta inacció fins que no s’assoleixi la independència, és evident que les finances catalanes i amb elles el país, patiran molt.
La responsabilitat bàsica de tot això és d’un govern que no governa, és evident. Però també hi ha una altra institució que roman paralitzada incomplint la missió per la qual els seus membres van ser elegits i perceben una important retribució. Es tracta del Parlament de Catalunya. Cap iniciativa parlamentària ha abordat aquestes i altres mancances malgrat la seva importància.
