Itàlia va ser un dels països més afectats a Europa per la covid, seguit d’Espanya. Ens referim a la primera onada, la del 2020, la més mortífera de totes. Aquella que, per primera vegada en la història des de la Guerra Civil, ha aconseguit reduir la xifra d’esperança de vida a causa de la gran mortalitat.
Com és sabut, aquesta va afectar sobretot a les residències de gent gran i es va produir un gran escàndol. Tres anys després, els familiars de tots aquells que han presentat denúncies han transmès al fiscal general de l’estat la seva decepció pels magres resultats assolits. Literalment afirmen que: “si els responsables no paguen és que deixar morir a la gent gran surt gratis”. I exactament és això. De les 34.638 morts en residències per covid, la justícia només n’investiga 106. Pitjor impossible. Més escandalós, difícil d’assolir.
Per si això no fos prou, no s’ha constituït cap comissió al Congrés per estudiar els resultats de les mesures que es van adoptar, les responsabilitats que es podrien haver contret i els resultats que assoliren. El govern no ha rendit comptes en cap moment del desastre més gran humà i econòmic, del que encara estem pagant les conseqüències, des de la Guerra Civil. No només es produeix aquest fet incompressible, sinó que a més el que va ser ministre de Sanitat de l’època, un llicenciat en Filosofia sense experiència de gestió, s’ha vist impulsat pel seu partit a liderar el socialisme a Catalunya. Ens estem referint a Salvador Illa.
A Itàlia és tota una altra cosa. El que aleshores era primer ministre del govern d’Itàlia, Giuseppe Conte, del moviment 5 Estrelles, el seu ministre de Sanitat, Roberto Speranza, el president de la regió de la Llombardia, Attilio Fontana de La Lliga, i el seu conseller regional de Sanitat, Giulio Gallera, de Força Itàlia, estan processats. Fins a un total de 19 persones seran jutjades sota l’acusació de presumptes delictes d’epidèmia culposa agreujada, homicidi culpós múltiple i ignorar els documents oficials. A Itàlia, un país molt més seriós del que des d’Espanya es considera, la justícia té capacitat per processar al president del govern. A Espanya això seria inimaginable. La diferència entre una situació i l’altra senzillament assenyala la qualitat de la democràcia, ningú és impune, ni Sánchez, i de la justícia, tots són iguals davant la llei.
Com es pot constatar cap partit, començant pel Popular, ha tingut un especial interès en remoure tota aquesta terrible injustícia i la raó és molt evident, hi ha greus responsabilitats en l’àmbit del govern espanyol, entre elles la de Pablo Iglesias, de qui depenien en últim terme les residències de gent gran, òbviament del president del govern i del ministre de sanitat, però també en determinats casos dels dirigents a les comunitats autònomes.
I com aquí, igual que a Itàlia, portar a la gent a la justícia no tenia un color polític únic, han preferit uns i altres que el millor era no remenar-ho, i mentrestant fiscalia lluint una extraordinària actitud egípcia, és a dir de perfil. Però no és això el que com a ciutadans hem de judicar sinó els resultats. I la comparació amb Itàlia i l’elevat nombre de morts en residencies posa en relleu que, amb la bona voluntat no n’hi ha prou, i que la justícia, en aquest cas la fiscalia, a més de la intenció cal mesurar-la pels resultats.
Cap polític de relleu implicat i tan sols 106 casos sobre 34.638, són inqüestionablement uns resultats molt pobres.
Loading ...
