L’expressió “nus gordià” prové d’una llegenda grega i tracta d’un nus lligat de tal manera que era impossible desfer-lo i va ser necessari que Alexandre el Gran ho resolgués d’una manera senzilla i expeditiva. El va tallar amb un cop de la seva espasa.
Catalunya viu aquest nus polític perquè, d’una banda, Illa vol salvar el resultat de les eleccions com sigui i tindrà l’ajut de Sánchez perquè, de fet, és el puntal fonamental del seu govern. Catalunya és el baluard del sanchisme i, amb la Generalitat a les seves mans, encara accentuaria més aquesta condició. Per tant, hi haurà promeses de tota mena. La més immediata és la que afecta la recaptació dels tributs aplicant el consorci tributari mixt entre l’estat i la Generalitat que preveu l’estatut, que recaptaria el 100% dels impostos.
Aquest fet, que seria un progrés, per si sol no resol el problema del mal finançament català. Però es pot vendre bé com un gran avenç i després ja veurem com es concreta. Recordem que ERC ja ens va vendre que havia pactat amb els socialistes el traspàs de Rodalies i ja podeu constatar quina és la situació real. O el pacte amb Junts sobre el control de la immigració del qual no s’ha sabut res més. Però el que importa és l’anunci, ja que pot servir per facilitar l’entesa, molt complicada per la lluita fratricida que ha tornat al si d’ERC i que l’escàndol dels cartells sobre els Maragall i l’Alzheimer accentua.
L’afer ha posat al descobert que existia una denominada estructura “B” o “els nois” dirigida a dur a terme accions encobertes impresentables. La dels Maragall va d’un excés molt indecent, però la simple idea del que significa disposar d’una estructura d’aquesta mena destrueix el sentit de la política democràtica que havia de tenir uns certs nivells de respecte i consideració. És a dir, que per fer política i guanyar el poder, ho val tot. Això vol dir que als nuclis dirigents d’ERC el que els importa és sobretot aquest poder i el que comporta.
Sota aquesta tesi, les eleccions no els hi interessen, però hi ha una gran incògnita: la de la “bona gent”, el militant il·lusionat que ha d’acabar decidint amb qui es pacta. Assumirà quedar tan enganxat, com ja ho està a Madrid amb Sánchez, i ser al mig de l’entrepà entre comuns i socialistes a la Generalitat? És clar que prolongar la situació actual i anar a unes eleccions anticipades té avantatges perquè permet mantenir el conjunt de càrrecs, els recursos econòmics i la clau de la caixa durant mesos i mesos.
Quina alternativa té ERC? Anar a unes eleccions amb previsions dolentes? És la llista única amb Junts una solució? Pot ser-ho perquè taparia molts problemes, si bé desdibuixaria el perfil d’ERC. La qüestió és si ho faria en una mesura més gran que un govern de coalició amb els tàndems Illa-Sánchez i Colau-Yolanda Díaz.
Per la banda de Junts, la seva dependència del líder màxim i principal actiu electoral, Puigdemont, tendeix a bloquejar camins. Ara, la improbable aplicació de l’amnistia per malversació ho complica encara més tot i, evidentment, aquest problema no s’arregla amb el paper de Míriam Nogueras al Congrés insultant dia sí i dia també als jutges. Això no és fer política. En tot cas, és donar-se una satisfacció, però per aquesta via no s’arriba ni a la cantonada.
En realitat, les grans incògnites no estan aclarides. Junts va d’independentista realment i així marca la distància amb Esquerra o va de la nova CDC i també marca distància, però, per una altra via? La punta de llança òbviament no és Míriam Nogueras a Madrid, sinó Puigdemont i la seva tornada. La decisió de si es decideix a jugar a fer un Mandela o bé anar esgotant el seu capital polític que difícilment suportarà un nou impàs.
I la nova CDC? El somni de Rull i Turull. Evidentment, això no es resol convidant a sopar a Jordi Pujol, que mai s’apuntarà a Junts. La via és repensar tota la política d’aquesta formació, però els representants d’aquest corrent no tenen suficient força davant Puigdemont. Tenen més interrogants pendents.
Continuen donant suport a Sánchez? Fan una aposta pel canvi radical d’escenari? Què hi guanyen i què hi perden? Poden ser el mateix que ERC, un apèndix del govern espanyol a Madrid? Totes aquestes complicacions s’accentuen perquè les enquestes sobre unes possibles noves eleccions no aclareixen el panorama. Segons l’última, el PSC tindria 44 escons, a 8 de Junts. ERC quedaria a molta distància perquè assoliria menys de la meitat dels diputats del seu competidor independentista, només 17 i molt a prop dels 16 del PP. Darrere vindria Vox amb 11 diputats i, ja a la cua de tots, els Comuns que cada vegada van quedant més petits amb només 5 escons, la CUP amb 3 i Aliança Catalana amb 3.
Continuarem amb el nus gordià o algú el tallarà d’una vegada?
