La gran preocupació del govern de Catalunya per la menstruació (sic) constata la deixadesa en molts altres camps. I un d’ells, vital, és el de les infraestructures viàries. Ja tenim l’eix principal de Catalunya, l’AP-7, permanentment col·lapsat, les carreteres que depenen de la Generalitat en un estat de conservació i senyalització deficient i a més les que depenen de l’estat presenten la pitjor situació de tota Espanya, sense que el govern de Catalunya hagi mai aixecat el dit per reclamar posar fi a aquest escàndol que costa vides, ferits i diners.
Si bé, en termes relatius sobre el conjunt de les carreretes, La Rioja és el territori que presenta més trams de sinistres recurrents, amb un 17,2%, és Catalunya, amb un 12,6% i ocupant la segona posició, la que té un nombre de quilòmetres de risc més gran. És lògic perquè La Rioja té poc més de 433 quilòmetres de carretera nacional i, per tant, el 17,2% és una xifra modesta. Mentre que a Catalunya la magnitud s’alça fins als 1.782 quilòmetres i això representa que pràcticament 2.000 d’aquests quilòmetres són absolutament perillosos. Aquests trams es concentren en tres carreteres nacionals. La primera i pitjor de totes és l’N-260, la que va de Portbou a Figueres, Olot, Ripoll, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Sort i La Pobla de Segur, és dir la infraestructura que uneix totes les poblacions importants del Pirineu. Aquí es concentren 5 trams perillosos que han donat lloc a 43 accidents mortals i greus que fan referència al període 2018-2020, considerant que aquest últim any, a causa de la Covid-19, es va produir una important reducció de la circulació.
La segona carretera perillosa és l’N-230 que uneix Lleida amb França. Presenta 2 trams amb aquestes característiques i ha experimentat 17 accidents greus o mortals. Per acabar, l’N-240, la que va de Tarragona a Lleida, amb 1 tram perillós i 5 accidents greus o mortals.
Millorar aquesta situació no exigeix cap gran obra extraordinària. I en teoria ara està en mans de la Generalitat poder-ho fer directament per cobrar-ho després de Madrid, d’acord amb el pacte que afirmen a què van arribar en aquesta matèria a fi de garantir una millor eficiència en l’execució pressupostària. Però, de moment aquesta possibilitat teòrica no apareix clarament reflectida amb els fets.
Sigui com sigui, és un escàndol que un dels territoris més transitats del país presenti aquest mal estat pel que fa a l’índex de risc de les carreteres, que si a Catalunya assoleix un 12,6%, la mitjana espanyola es troba només en el 7,3%. I el que resulta més cridaner de tot, el de Madrid és del 0,0%. Si volen trobar explicacions del perquè la comunitat de la capital d’Espanya va millor que la catalana, pensin també en l’estat de les nostres infraestructures.
La pregunta final és sempre la mateixa: què fa el govern de la plaça de Sant Jaume?
