El document de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya compleix quaranta anys. Quan es va publicar, el país vivia un moment d’optimisme: s’havien consolidat la democràcia i l’autonomia política, la normalització lingüística avançava, la cultura catalana prenia un nou impuls i la societat civil mantenia el seu vigor. A més, la greu crisi econòmica iniciada el 1975 quedava enrere i començava una etapa de creixement. A l’inici de 1986 Espanya s’integrava a la Comunitat Econòmica Europea i, aquell mateix any, Barcelona era designada seu dels Jocs Olímpics de 1992. Eren, certament, bons temps.
La reflexió dels bisbes constituïa una defensa ferma i ponderada de la nació catalana en uns termes que podien ser compartits per una àmplia majoria social. Reivindicaven que la identitat catalana ha estat, des del seu origen, profundament vinculada a la fe i a la cultura cristianes. Tot i el context favorable, els bisbes detectaven alguns punts febles que, lluny de desaparèixer, s’han agreujat en aquestes quatre dècades: “un decandiment dels valors cristians del nostre poble”; “l’al·lèrgia a l’activitat política” de molts catòlics, que “deixa els interessos de la comunitat a d’altres, en exclusiva”; una secularització accelerada que porta a l’“exclusió de la hipòtesi de Déu” del nostre univers cultural, i una “cultura de la mort” que s’obre pas “amb la supressió del naixement”.
Alertaven de la baixa natalitat, que consideraven una amenaça greu per al futur del país. Entre 1975 i 1985, Catalunya havia passat de 2,7 fills per dona a 1,5. Davant d’això, els bisbes demanaven “veure actualitzada i enfortida la tradició catalana d’una vida familiar sòlida, la fidelitat conjugal, l’harmonia intergeneracional i l’educació dels fills en les virtuts essencials, d’obertura i generositat en l’acolliment de la vida”.
A principis de 2011, amb motiu del 25è aniversari d’Arrels cristianes de Catalunya, els bisbes en varen reafirmar la seva validesa i actualitat amb el document Al servei del nostre poble. En aquest advertien: “Actualment, hi ha qui sosté que es poden defensar i viure els valors heretats sense cap referència a la fe cristiana. Creiem que això, tot i ser possible en un primer moment per inèrcia, difícilment es podrà mantenir si s’exclou de la vida social l’esperit humanitzador de l’Evangeli de Jesucrist. De mica en mica el vigor d’aquests valors s’esvairia, com un arbre que només es pot sostenir un temps quan té les arrels seques.”
Som a finals del 2025, i la tesi dels bisbes — il·lustrada amb la imatge de l’arbre i les arrels— ens ha d’interpel·lar encara més, i en un doble sentit. Primer: ¿no és cert que molts dels problemes actuals tenen l’origen en la ruptura cultural, moral i espiritual que ha viscut Catalunya en els darrers cinquanta anys? I segon: ¿aquesta ruptura no situa els catalans que volen preservar la seva identitat en una posició molt feble davant la profunda transformació demogràfica i social que afronta el país?
Avui les arrels de la nació catalana pateixen dues malalties especialment greus. La primera és l’enfonsament de la natalitat —l’any 2024 ja érem per sota d’1,1 fills per dona—, acompanyat d’una immigració massiva i desordenada que compromet no només el futur de la llengua, sinó el conjunt de la catalanitat. La segona és la crisi educativa. El document del 2011 assenyala que “no s’ha produït correctament la transmissió dels valors que configuren la nostra cultura (les arrels cristianes) en els dos àmbits primaris de socialització: la família i l’escola”.
“La causa de la crisi demogràfica no és només econòmica ni biològica; és, sobretot, cultural i espiritual. Fruit d’imitar models de vida centrats en l’autonomia, l’autorealització i la comoditat.” Aquestes paraules no són de cap bisbe, sinó del prestigiós economista nord-americà Nicholas Eberstadt, i descriuen perfectament el que ha passat a Catalunya durant el darrer mig segle. Aquesta mirada és compartida per pensadors de tendències diverses com Emmanuel Todd, Alain de Benoist o Gilles Lipovetsky, i és confirmada pel sentit comú.
La crisi, però, no és només de manca de naixements: és també la degradació de la sexualitat entre molts joves, resultat d’una educació sexual purament hedonista que els deixa indefensos davant la pornografia difosa sense control. La responsabilitat és compartida entre la general omissió dels pares, als que sol costar parlar de sexualitat amb els fills, i la deplorable educació afectivosexual practicada en moltes escoles. La ruptura amb la tradició cristiana els deixa igualment sense referents davant les noves tradicions culturals i religioses que arrelen al país i amb les quals hauran de conviure.
Tanmateix, així com els bons temps creen persones dèbils, els temps difícils fan sorgir persones fortes. Cada vegada hi ha més joves que busquen una vida amb sentit, com a reacció a la deriva materialista i nihilista de la societat, que per un costat els nega la prosperitat que havien conegut els seus pares i per l’altre els deixa buits i sense esperança. Alguns descobreixen que no hi ha antídot més radical i eficaç contra el tsunami de pansexualisme banalitzador que la moral sexual catòlica, que eleva la sexualitat humana vinculant-la a l’amor conjugal i a l’obertura a la vida. I descobreixen també que la tradició cristiana no només els permet recuperar les seves arrels, sinó que els ofereix un camí vital ple de sentit, fonamentat en l’amor autèntic i en un llegat espiritual i cultural incomparable.
Twitter: @ros_arpa
Publicat al Diari de Girona, el 23 de desembre de 2025
