El pròxim president de la Generalitat es trobarà amb, com a mínim, 11 feixugues herències, en part, producte de l’acumulació de problemes que el període Aragonès no haurà alleugerit i, en part, problemes generats per la seva pròpia gestió:
- Incompliment del pla d’obres per l’aprovisionament i tractament d’aigües que es va establir després de la sequera del 2018.
- L’ensorrada de l’ensenyament que l’últim informe PISA situa en el pitjor dels estadis i la manca d’una mínima resposta satisfactòria donada la dimensió de l’ensulsiada.
- El greu pecat d’haver polititzat els Mossos. Ho ha fet a través del conseller Elena amb la seva absurda de “feminització” que ha afeblit la qualitat dels comandaments intermedis i, per extensió, el conjunt de la policia. I politització també per dalt, obrint just abans de les eleccions un procés per nomenar segon major dels Mossos, pensat perquè sigui ocupat per l’actual responsable, Sallent que no té aquesta categoria. Aquesta forma de procedir ha creat malestar com ja va passar amb la convocatòria per sergent en el si de la policia. En definitiva, el que tracta Aragonès en aquest últim cas és de situar un home de confiança en una convocatòria per nomenar el segon major en lliure designació que no té altra finalitat “que corregir l’anomalia de tenir un responsable del cos que no té la màxima categoria professional”.
- L’aturada de l’opció sobre quin ha de ser el futur de l’aeroport de Barcelona.
- L’aturada del proveïment d’energia elèctrica procedent d’Aragó, fet que posa en risc la capacitat per atendre demandes futures, un fet que, unit a la baixa taxa d’instal·lacions d’energies renovables, assenyala un coll d’ampolla estratègic pel futur desenvolupament.
- El col·lapse permanent de l’AP7, que continua sense tenir una solució satisfactòria i que ha alterat profundament la mobilitat i els seus costos de l’eix viari principal de Catalunya.
- La situació de les presons, que finalment ha esclatat i que té un problema afegit que és qüestionar el model català molt basat en la reinserció, que necessita com a contrapartida disposar de recursos humans suficients i de mesures disciplinàries adients per evitar que el procés de reinserció es vegi qüestionat per fets com el de l’assassinat de la cuinera a la presó de Tarragona i, especialment, el continuat increment d’agressions contra els funcionaris responsables.
- El malbaratament sistèmic de diners de TV3 i per extensió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). El nou acord, també dut a terme abans de les eleccions, significarà un compromís d’aportar 1.347 milions d’euros en 4 anys en unes condicions que han estat assenyalades críticament pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), tot advertint sobre la falta de claredat i proporcionalitat de les aportacions pressupostàries i la manca de concreció en els objectius i activitats “de caràcter prestacional específiques”.
- Una administració que no funciona. Aragonès deixa com a herència l’acumulació d’una bola de neu que ha anat creixent al llarg dels anys sense posar-hi remei. Una administració de la Generalitat que en el seu inici es volia nova, fresca i eficaç, i que en realitat avui és una de les més envellides d’Espanya i presenta serioses deficiències en el seu funcionament intern i en l’atenció al ciutadà, que no han trobat resposta en el govern.
- La molt elevada fiscalitat específica de Catalunya, accentuada pel fenomen de la inflació, i que el govern Aragonès no ha volgut en cap cas resoldre. Des de la pesada càrrega fiscal en els trams autonòmics de l’IRPF fins al caràcter depredador de l’impost de successions, que està obligant en molts casos al fet que els hereus hagin de renunciar als béns heretats perquè no poden satisfer la Hisenda catalana. Tot plegat constitueix un maltractament que el nou govern ha d’esmenar amb urgència.
- Haver malversat el pes decisiu dels diputats d’ERC en l’estabilitat del govern Sánchez. La llarga llista de qüestions vitals que no han estat abordades, o que si ho han estat no s’han resolt, és llarguíssima. De fet, declaracions al marge que ningú ja es pren seriosament, ERC s’ha anat comportant en relació amb el govern espanyol més com un aliat incondicional que com un subjecte independent gelós de les seves prerrogatives i disposat a utilitzar-les per satisfer les necessitats de Catalunya.
Loading ...
