El govern espanyol pot presentar aspectes rellevants de la seva gestió. Però està lluny que pugui contrapassar les grans febleses que la gestió del mateix president Sánchez han generat. Aquestes són les més importants:
Aquestes són les més importants:
1. La percepció sobre el seu caràcter i actitud.
És una valoració molt subjectiva, molt emocional, però precisament en els temps que corren aquesta condició li confereix una especial importància a la seva mancança. És percebut com una persona distant, freda, que va excessivament a la seva, que no té capacitat d’empatitzar amb la gent i que quan ho intenta es percep ràpidament la tramoia del muntatge. En l’actual campanya electoral hi ha plantejaments que intenten esmenar-ho, però potser és massa tard i són insuficients.
2. La desmesurada concentració de poder en la seva persona.
És una temptació en el sistema espanyol de la majoria dels caps de govern, però Sánchez ho ha portat a les últimes conseqüències. Ho ha fet en el govern, en la contradicció de no tenir capacitat d’imposar-se al factor Podemos, ho ha fet sobretot en el partit liquidant tot debat intern, amb els polèmics nomenaments com la de fiscalia general de l’estat, el TC, el CIS i ha arribat a l’extrem de convertir unes eleccions municipals autonòmiques en plebiscitàries.
3. Els pactes.
L’articulació estreta amb Bildu i amb ERC a la que s’afegeix formar govern amb UP és ara una llosa que pesa com un mort en la campanya electoral.
4. L’ús sistemàtic de l’engany o, com prefereix definir-ho el mateix Sánchez, “els canvis de posició”.
La numeració seria molt llarga, només cal recordar les seves raons per no governar amb UP i acabar fent-ho. El canvi encara inexplicat de política en relació amb el Sàhara. S’ha guanyat una fatídica fama en aquest sentit que minva tota la seva credibilitat. Els anuncis fets en campanya en les eleccions municipals han contribuït a obrir més aquesta ferida. I un governant amb fama de mentider té dificultats serioses per guanyar.
5. La incapacitat del diàleg i l’acord.
Per molt difícil que li hagi posat el PP, la principal responsabilitat de crear un clima on siguin més fàcils els grans acords és sempre del govern perquè és el que té el poder. Sánchez ha preferit negar el pa i la sal a l’alternativa d’oposició i ha ajudat a polaritzar al màxim l’escenari polític. Ara aquest joc si els seus estan desmobilitzats per defectes propis se li girarà en contra.
6. Les lleis de ruptura i les lleis fallides.
La polarització i la manca de diàleg ha comportat un ús i abús de lleis que tenen un profund impacte ètic sobre una part de la societat. La de l’avortament, l’eutanàsia, llei trans, d’educació, amb el que significa de limitació de drets dels pares. Alhora la seva legislació ha sigut massa sovint de baixa qualitat arribant a l’extrem de l’escàndol de la llei del “només sí és sí” que no és només una norma legislativa de la ministra Montero, sinó un acord del Consell de Ministres encapçalat per Sánchez. El retard per rectificar ha accentuat més encara el problema.
7. La butxaca.
Molt important. Sánchez dirà que va com una moto, però la butxaca de la gent està molt malmesa. El 2021, última dada disponible, el salari brut més freqüent, és a dir, aquell que es dona en un major nombre de persones, va ser de 18.502 euros l’any equivalent a un salari mensual de 1.321 euros. Si d’aquesta xifra es retreuen les retencions i sobretot la Seguretat Social, queda poc més de 1.000 euros el mes. I aquest és l’ingrés més freqüent. D’altra banda, dues terceres parts dels assalariats van cobrar menys de 27.000 euros anuals. L’equivalent al doble del salari mínim. Si al cantó d’això situem com evoluciona el preu de l’habitatge, les hipoteques i l’alimentació, és evident que una gran part de la població no està per aplaudir a Sánchez.
8. La natalitat i la productivitat.
El problema de la butxaca guarda relació amb dos greus problemes estructurals espanyols que el govern malgrat l’abundància de recursos i de ministeris, no ha aconseguit ni tan sols enfocar. D’una banda, es tracta de la natalitat i de l’altra de la productivitat. Podeu pensar que la qüestió dels naixements no té efectes a curt termini, és un error perquè recuperar una dinàmica demogràfica positiva sempre excita a l’economia i de la productivitat no cal parlar-ne. Hi ha una coincidència generalitzada en el fet que aquest és el problema central que impedeix el creixement de la renda. Espanya per la dimensió de la seva economia és el país 15è del món, però pel seu PIB per capità cau al lloc 37è, i si aquest PIB l’expressem en termes d’igual poder adquisitiu, aleshores descendeix fins al lloc 43è. I això és degut al fet que fa anys que el creixement espanyol no es fa a través de la productivitat sinó a través de l’augment de la població immigrada, que en la seva major part aporta una productivitat mitjana de l’ordre d’un 30% inferior a la d’un autòcton. Si Espanya no resol aquest complex problema, no sortirem mai d’aquest atzucac que ens allunya del nivell mitjà de la UE.
9. Nedar en l’abundància de recursos per la inflació i els fons europeus sense reduir l’endeutament ni el dèficit.
Es pot argumentar que una gran part de la despesa ha estat per pal•liar els efectes de la inflació. És cert, però el paquet més important d’aquesta ha sigut populista. No calia incentivar el consum de benzina subvencionant-la en caràcter general perquè és un tipus de política que afavoreix al sector amb majors ingressos. Ni calia establir la gratuïtat total del transport per ferrocarril perquè això és assumir uns costos i traspassar una sensació de gratuïtat que no es correspon amb la realitat. Les recomanacions eren clares: concentrar els ajuts en les persones més necessitades, en les de menors ingressos. No s’ha fet així.
10. Mala gestió dels serveis públics.
És una percepció popular que les coses que depenen de l’estat no funcionen. Ni l’ingrés mínim vital, ni la cita amb la SS. Tampoc van bé aquelles que depenen del seu finançament, cas de la sanitat, o de la seva legislació, cas del caos en l’ensenyament. De fet, en els 2 últims rànquings publicats, el de competitivitat elaborat per l’escola de negocis suïssa I+D i la del Banc Mundial sobre l’índex de qualitat institucional es produeix una convergència clara en el sentit que el que funciona pitjor d’Espanya és precisament l’administració pública. El coll d’ampolla el tenim aquí. En el cas de l’IMD World Competitiveness Ranking, Espanya en l’edició del 2023 ha perdut 11 posicions fins al lloc 51è des de l’any 2018 en relació amb la classificació de la presència del govern. Ocupem el lloc 35è en competitivitat global, però en l’apartat governamental ens situem 15 llocs més avall. Està clar que la gent del país el fa funcionar millor que el govern. I això al final els polítics també ho acaben pagant.
Loading ...
