La credibilitat democràtica d‟un govern no és una abstracció teòrica: se sosté sobre un conjunt de principis, institucions i pràctiques que garanteixen que el poder s‟exerceix legítimament, amb respecte als drets fonamentals i amb participació efectiva de la ciutadania. És crucial tenir present quins són aquests requisits.
1- Legitimitat d’origen
Tot comença amb la legitimitat d’origen: comptar amb una majoria estable al Parlament, no només al moment de la investidura. Aquest requisit es compleix avui, però de manera molt deficient: ja anem pel tercer any consecutiu sense que s’aprovin els pressupostos generals de l’Estat. És un indicador insòlit i molt greu.
Espanya disposa d’un sistema electoral formalment democràtic, però la fragmentació política i la dependència de pactes amb forces minoritàries —algunes amb agendes obertament contràries a l’ordre constitucional— han afeblit la percepció de legitimitat democràtica del Govern. La ciutadania percep que el poder no sempre respon a la voluntat general, sinó a intercanvis opacs i oportunistes.
2- Legalitat i respecte a l’Estat de dret
El Govern ha d’actuar d’acord amb la Constitució i les lleis, sense arbitrarietats. És essencial respectar els drets i les llibertats individuals, garantint la seva protecció efectiva per part de tribunals independents.
Tot i això, reformes com l’amnistia, l’intent de modificar l’accés a la carrera judicial i a la funció pública, el comportament del Tribunal Constitucional de majoria governamental, o el manteniment del Fiscal General de l’Estat malgrat estar imputat pel Tribunal Suprem, han estat interpretades per amplis sectors com una ingerència en el poder judicial. Això erosiona la separació de poder i el principi d’igualtat davant la llei, generant una percepció d’impunitat per a determinats grups afins a l’Executiu.
3- Separació de poders i control institucional
La democràcia requereix contrapesos efectius entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Hi ha d’haver òrgans de control autònoms —com el Tribunal de Comptes, el Defensor del Poble o la Junta Electoral— que fiscalitzin l’acció del govern.
A la pràctica, assistim a una ocupació partidista d’institucions clau: des del CIS fins a RTVE, passant per la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional, el Banc d’Espanya o fins i tot grans empreses com ara Telefónica. Aquesta politització generalitzada soscava la confiança pública i redueix la credibilitat de les decisions institucionals.
4- Transparència i rendició de comptes
Una democràcia sana exigeix accés públic a la informació sobre la gestió governamental, i mecanismes de rendició de comptes –política, judicial i social– que permetin avaluar i sancionar la mala gestió, la corrupció o els abusos de poder.
Tot i el discurs oficial de transparència, han aflorat escàndols de corrupció, clientelisme i tràfic d’influències (cas Koldo, contractes de màscares, vincles familiars amb negocis subvencionats), sense que s’hagin depurat amb claredat les responsabilitats polítiques. Un fet tan greu com la gestió de la Covid-19 mai no ha estat sotmès a escrutini parlamentari ni ha generat una veritable rendició de comptes.
En canvi, s’ha imposat el blindatge mediàtic i la polarització com a forma d’evitar responsabilitats.
5- Pluralisme i llibertat d’expressió
La llibertat de premsa i d’opinió és garantia d’un debat públic obert i crític. Una societat civil lliure i diversa ha de poder organitzar-se i expressar les demandes sense obstacles.
Encara que formalment hi ha llibertat de premsa, el Govern subvenciona mitjans afins i utilitza la publicitat institucional com a instrument de pressió indirecta. A més, lleis com la de “memòria democràtica” i el discurs hegemònic en educació i mitjans restringeixen el pluralisme ideològic.
Es consolida una hegemonia cultural i ideològica que margina o estigmatitza el dissens. Aquesta intromissió s’estén fins i tot a litigis privats, com ha mostrat el recent cas de Juana Rivas.
6- Eficàcia en la gestió pública
La legitimitat també depèn de la capacitat del Govern per donar resposta a les necessitats bàsiques de la població: serveis públics, seguretat, justícia i cohesió social. La ineficiència o el clientelisme, encara que no violin la legalitat formal, erosionen la legitimitat democràtica.
L’Executiu manté taxes elevades de desocupació juvenil i pobresa infantil; ha permès que l’accés a l’habitatge i la immigració massiva esdevinguin problemes estructurals; no hi ha polítiques familiars dignes d’aquest nom en comparació de la mitjana europea; i els serveis públics essencials (sanitat, educació, justícia) es deterioren.
Els salaris gairebé no creixen, no hi ha polítiques que impulsin la productivitat, i la renda per càpita respecte a la mitjana europea està estancada. Alhora, es prioritzen agendes ideològiques i clientelars en lloc de polítiques estructurals. Tot plegat accentua la desafecció ciutadana i la polarització política.
7- Coherència ètica i lideratge moral
El comportament exemplar dels dirigents és clau per mantenir la confiança ciutadana. L’abús de poder, la corrupció o la instrumentalització partidista de les institucions generen desafecció i deslegitimació.
L’absència d’autocrítica, l’ús del poder judicial com a eina política i el menyspreu pels valors constitucionals compartits han deteriorat greument la credibilitat moral de l’Executiu. La figura del president i el seu entorn està cada cop més associada a un estil autoreferencial, polaritzant i allunyat de l’interès comú.
Els casos escandalosos de corrupció contribueixen al descrèdit del Govern i de la política. La mentida electoral, convertida en “canvi d’opinió”, com la qualifica el mateix Sánchez, destrueix la credibilitat institucional necessària.
La credibilitat democràtica del Govern no està en dubte només per qüestions de legalitat formal, sinó per una pèrdua profunda de legitimitat ètica, institucional i cívica. Les institucions no són inclusives, i com a resultat, el seu funcionament és deficient. I sense institucions sòlides, els països fracassen, també en l’àmbit econòmic. Ho expliquen amb claredat Daron Acemoglu i James A. Robinson a Per què fracassen els països.
Sense regeneració institucional, sense recuperació del respecte a l’Estat de dret, i sense un lideratge compromès amb el bé comú, la democràcia espanyola corre el risc de convertir-se en una façana buida. Només la convocatòria electoral constitueix una condició necessària –encara que no suficient– per iniciar la reparació institucional. Perquè només una societat civil més activa i compromesa la podrà garantir.
Pot sobreviure una democràcia sense separació de poders ni rendició de comptes? Espanya és un cas d'estudi #CrisisDemocràtica Share on X
Loading ...
