Del concepte mateix d’educació es pot inferir amb claredat l’íntima relació que té l’educació i la vida humana. Tothom accepta sense dificultat que l’educació és preparació per a la vida. És més, l’educació és pròpiament vida, perquè és activitat i perfecció.
L’educació es refereix i es realitza primàriament en l’ordre personal. S’ha d’entendre que el personal no es refereix exclusivament a les característiques individuals i peculiars de cada ésser humà, ja que la persona humana és una realitat oberta que no es pot desenvolupar sinó a través de la comunicació. D’aquí que l’educació, sent una realitat primàriament individual, es projecta també en la vida social de l’home.
Vist en la perspectiva social, l’educació com a preparació per a la vida planteja molt seriosos problemes. Només cal tenir en compte que una característica de la societat actual és el canvi ràpid. Per tant, més que proporcionar determinats coneixements concrets, o normes i patrons d’actituds i reaccions per a problemes i situacions socials donades, interessa capacitar l’home per conèixer qualsevol situació en què es pot trobar i saber com ha de reaccionar adequadament a ella. Més que l’adquisició d’un coneixement enciclopèdic, interessa el desenvolupament d’hàbits de treball intel·lectual i de criteris de valoració.
Si l’home s’ha de moure en una societat complexa i canviant, el problema està a fer-lo capaç de distingir el que és important del que és trivial, el permanent del transitori, la realitat del que és aparent. Només així l’home podrà anar segur per un món propici a la confusió i en el qual regna l’ambigüitat; només així serà capaç de trobar «camí en el mar, entre les ones senda segura» (Saviesa, 14, 3). L’educació, si té com a finalitat el desenvolupament ple de totes les facultats de l’home, ha de tenir sempre en compte la seva dimensió espiritual i la finalitat última transcendent al qual està cridat per Déu.
