El dissabte 14 de juny a migdia, la plaça Catedral de Barcelona estava plena de gent i feia un sol que enamorava. Un servidor sortia d’un dinar cap a quarts de cinc just en el moment que un helicòpter, de la policia, rondava a baixa altura per sobre dels nostres caps amb la sorollada corresponent. Sabia que més o menys a aquella hora es desenvolupava l’embolicat ple de l’Ajuntament per triar nou alcalde. Pensava en algun aldarull o accident important per la zona, si bé als densos voltants de la Catedral no s’hi notava res extraordinari.
Al tard, ja a casa, vaig poder veure que la hipervigilància policial era deguda a la arriscadíssima operació de portar i treure al regidor Forn, que va ser Tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Barcelona i Conseller de la Generalitat, delinqüent conegut i perillós, recentment elegit, provisionalment empresonat, recentment jutjat oralment, generosament autoritzat pel Tribunal Suprem a assistir al Ple constituent del Consistori, gasivament limitat en els seus moviments pels espais municipals, estretament vigilat per nombrosos homes armats.
Quanta exageració. Això de l’helicòpter n’és només la figura. Si s’haguessin de comptar tots els recursos que l’Estat s’ha gastat en tot el tractament coercitiu, judicial i policial en l’actual formulació del problema català, sembla que valgui qualsevol cosa. Legalment suposo que mai es podrà acusar els organismes de l’Estat de malversació de recursos, però resulta bastant òbvia per a molts la hipertròfia en el funcionament de certs poders públics quan es tracten qüestions relacionades amb el procés. Deu ser part del cost que haurà de pagar l’Estat, segons ja anunciava fa mesos el malaurat Pérez Rubalcaba.
Sembla que a Espanya s’hagin importat, en el tractament del contenciós català, les tècniques desenvolupades del que es coneix com a lawfare, utilitzar els poders judicials i estaments assessors jurídics per a desprestigiar els polítics i els seus objectius, en base a l’aprofitament de l’ordenament legal i la seva interpretació, amb tota la màxima aparença formal justificadora. Hi ha moltes referències al voltant d’aquest enfocament, sobretot a Amèrica Llatina (Brasil, Colòmbia, Argentina…), si bé s’ha escampat per tot arreu. Tots els països tenen el seu propi ordenament jurídic, de més o menys qualitat, que poden reorientar adequadament, si encerten en el moment adequat, si alguns fiscals o jutges es presten a interpretar lleis de part i si es compta amb un bon altaveu mediàtic a través dels mitjans de comunicació.
Algú pot deduir que fins ara s’han donat molts elements de lawfare en el tractament del contenciós català. No es pot negar que alguns dels delictes extrems imputats, de les mesures cautelars aplicades, dels tribunals i jurisdiccions designats, de les posicions de l’acusació pública, del tractament del sector mediàtic, dels plantejaments restrictius sobre la representativitat dels elegits, … són components molt semblants a d’altres processos coneguts de lawfare.
Una bona convivència no se sustenta sobre astúcies jurídiques ni sobre susceptibilitats derivades. Havent constatat ja, crec, que la unilateralitat no serà mai una alternativa a la solució de l’aspiració sobiranista catalana, em costa entendre l’existència encara de certs esperits guerrers i, més encara, la inexistència d’un plantejament alternatiu per part de qui te la responsabilitat de representar-nos a tots.
