Semblava un tema superat, normalitzat. Els avortaments massius estaven i estan a l’ordre del dia i són contemplats, malgrat la terrible crisi demogràfica, amb una notable indiferència per part de tota la classe política, amb comptadíssimes excepcions. Però, dos fets situats a ambdós extrems han mostrat que el debat sobre la naturalesa i respecte a la vida humana que ha de néixer està millor que mai. Per una banda, el Consell de Ministre ha aprovat el nou projecte de llei de l’avortament malgrat que encara és vigent una normativa, que la nova llei només retoca, i que està recorreguda al Tribunal Constitucional des de fa la increïble xifra de 12 anys.
Aquest sol anunciat és doblement escandalós.
És una pràctica democràtica fraudulenta elaborar una nova llei quasi equivalent a la vigent, quan aquesta està pendent del judici constitucional. Quan la sentència es produeixi, ho farà sobre un text que ja no existirà i tot tornarà a començar en la nòria d’un nou recurs i esperar anys i anys més mentre la llei es continua aplicant. És una demostració clara de defraudació dels drets constitucionals dels ciutadans. I que això passi sense una especial escandalera diu molt de l’actual feblesa democràtica d’Espanya i de la seva degradació.
L’altre motiu d’escàndol afecta directament al Tribunal Constitucional. Quina credibilitat pot tenir la instància que ha de vetllar per la constitucionalitat de les lleis quan en 12 anys no ha trobat el moment per recórrer un recurs sobre l’avortament? La pregunta és necessària. Podem confiar en aquesta institució? La resposta és evident: però, aleshores, què ens queda? Aquesta és la gravetat tràgica de la nostra situació.
Unes xifres situen amb claredat la magnitud de l’avortament: el 2021 només van néixer 336.247 persones i es va produir la xifra propera als 100.000 avortaments. Enguany, en el primer semestre només han nascut 159.705 nadons. S’està produint un escenari tràgic, perquè la gran contradicció és que aquest avortament massiu, any rere any, de desenes de milers i milers d’infants es produeix quan els mètodes anticonceptius estan àmpliament generalitats, a l’abast de tothom i són perfectament coneguts.
Com és possible que en aquestes condicions cada any desenes i desenes de milers de dones, es vegin en la necessitat d’avortar? Què està passant en les relacions personals de parella, en la relació sexual perquè malgrat la disponibilitat d’anticonceptius s’hagi de recórrer d’una manera tan massiva a l’avortament amb els danys i costos que aquest fet significa? Segur que darrere de la qüestió hi ha problemes de molts tipus, però amb tota certesa també hi ha un problema crucial del sentit de la maternitat, que és aquell que expressa l’amor humà per excel·lència, l’amor humà més poderós de tots, com un fet comú a totes les nostres cultures i civilitzacions. I el problema és que aquest mal col·lectiu ha niuat en les estructures de l’estat i ell mateix s’ha convertit en una màquina que ho propicia i promou.
A l’altra banda de l’espectre hi ha la sentència del Tribunal Suprem dels EUA retornant als estats la seva capacitat per legislar sobre l’avortament que els havia estat detreta per la sentència Roe contra Wade, un acord judicial que ha tingut la virtut de situar una altra vegada la polèmica sobre l’avortament en el centre de l’escenari internacional. És de remarcar a més les reaccions furibundes que s’han produït, no tant per la seva existència com pel tipus d’argumentari salvatge que s’ha estat fent servir per difamar els jutges, el TC, la independència del poder judicial i la multitud de falses notícies que es continuen propagant. Com, per exemple, que les dones que tinguin un avortament espontani seran investigades per la fiscalia.
També s’ha produït als EUA agressions sobre centre religiosos, especialment esglésies catòliques, i tot plegat posa en relleu el que apuntàvem al principi a la tesi d’aquesta informació: l’avortament, es vulgui que no, ha passat a ser un tema central de la política occidental, per la seva dimensió massiva, pel caràcter eugenèsic que té en molts casos i pel fet essencial que en últim terme està en debat és quan i com comença la vida humana. I aquesta qüestió en el marc dels avenços extraordinaris de la genètica és crucial per al present i futur d’una societat, si volem que aquesta es fonamenti en l’humanisme.
