La decisió d’una majoria de diputats d’ERC, JxCat, Catalunya en Comú i la CUP de modificar arbitràriament la forma de designar els senadors que escull el Parlament de Catalunya, torna a fer evident que les pràctiques de la més alta institució catalana deixen molt a desitjar des del punt de vista de salvaguardar la democràcia.
Tot ve a conseqüència que, per raó del nombre de vots obtinguts, a Vox li correspon designar un senador. Però dins la pràctica de marginar aquesta organització, aquests partits van decidir canviar el procediment i imposar el resultat, no en funció de la proporcionalitat, sinó de la majoria. D’aquesta manera es trencava una norma que existeix d’ençà que els senadors autonòmics són elegits. A aquesta operació no s’hi han volgut afegir ni socialistes, ni Cs, ni PP.
No és la primera vegada, ni de bon tros, que al Parlament s’imposa la dictadura de la majoria simple per designar qüestions que requereixen majories àmplies. Cal recordar que la democràcia no es fonamenta només en la decisió de la meitat més u, sinó que requereix també el respecte a les minories i la cerca de consensos per qüestions que es consideren molt importants.
El precedent més decisiu d’aquesta mala pràctica es va donar ja amb els fets del 2017 que van culminar amb una declaració no declarada d’independència, una nova figura del dret polític aportada per l’independentisme català. En aquelles sessions no només es va trencar amb la legalitat constitucional, sinó que es va liquidar l’Estatut d’Autonomia per majoria simple quan la mateixa legislació catalana demana una majoria qualificada molt més àmplia. No té sentit que si els catalans ens vam dotar d’una norma i exigien les tres cinquenes parts dels vots per modificar-la, es pogués emprendre una decisió més gran, la de la independència, amb pocs diputats més dels que defineixen la majoria absoluta. Aquesta mena de pràctiques el que en el fons fan és assenyalar la temptació totalitària i també la feblesa de les forces que la promouen, que demostren d’aquesta manera que no són capaces d’obtenir el suport necessari per a la seva amplitud dels ciutadans.
De manera quasi simultània amb aquest fet, se n’ha produït un altre al Parlament, de caràcter orgànic, però que apunta en la mateixa direcció. La presidenta Laura Borràs ha decidit no cobrir la plaça de lletrat major que està vacant. Aquesta figura, que existeix des de l’inici del Parlament català amb el seu primer president Heribert Barrera, és molt important perquè dirigeix la feina del conjunt de lletrats del Parlament, els que garanteixen la qualitat jurídica de les normes i decisions, i és el principal interlocutor jurídic amb la presidència.
La seva absència significa que l’equip de lletrats queda escapçat i no disposarà d’una direcció. És evident que aquesta decisió radica en el fet que Laura Borràs no ha aprovat cap figura jurídica de pes suficient per fer-se càrrec d’aquesta plaça i que estigués disposada a córrer el risc de saltar-se una vegada més la llei. Recordem el paper important que van tenir els lletrats, i especialment el lletrat major i el secretari general, en els conflictes anteriors sobre la independència i les seves reiterades advertències a la legalitat.
Per situar una referència seria com si l’Ajuntament de Barcelona no nomenés el secretari general perquè li molesta que aquest li recordi que hi ha normes que cal complir necessàriament. Tot plegat degrada la imatge del Parlament a ulls de la població de Catalunya i deteriora el seu prestigi com a institució en l’àmbit espanyol i europeu, perquè apareix com una mena d’instrument al servei de les canviants dèries i interessos d’un grup de partits que el fan servir no com a lloc privilegiat de representació de tots els catalans, sinó per a les seves particulars guerres partidistes.
Laura Borràs ha decidit no cobrir la plaça de lletrat major. La seva absència significa que l’equip de lletrats queda escapçat i no disposarà d’una direcció. Share on X
Loading ...
