Pedro Muñoz Seca, escriptor i autor de teatre, creador d’un nou gènere anomenat “astracanada”, caracteritzat per una recerca de la comicitat a qualsevol tràngol, fins i tot a costa de la versemblança i desfiguració del llenguatge natural.
Va pertànyer a la generació del 14 o noucentisme. Neix al Port de Santa Maria el 20 de febrer de 1879 i mor, afusellat, el 28 de novembre de 1936, a Paracuellos de Jarama, en una “saca” duta a terme per un piquet republicà, juntament amb cent dotze presos més.
Els seus primers estudis els havia cursat en una escola jesuïta de la seva ciutat natal, coincidint amb Juan Ramón Jiménez. Després, es llicenciarà en Filosofia i Lletres i Dret a la Universitat de Sevilla el curs 1900-1901. En aquesta època, duria a terme les primeres estrenes. Després de “República estudiantil” (1898) a Sevilla, l’obra còmica d’un sol acte, “Las Guerreras” (1901) i al Port de Santa Maria, el sainet “El Maestro Canillas” (1903).
Al cap de poc temps, es trasllada a Madrid i, alhora que exerceix de professor de grec, llatí i hebreu, posa en marxa “El Contrabando” (1904). Es casa amb la cubana María de la Asunción de Ariza i comença a treballar al Ministeri de Foment. La seva fama va en augment, consagrant-se amb la seva obra més emblemàtica, “La venganza de Don Mendo” (1908).
Les seves representacions omplien els teatres, originant enveges i crítiques interessades. Tot i això, la seva tasca continuava amb ardor: “Los extremeños se tocan” (1926), una comèdia musical o sarsuela sense música; “La oca” (1931), sigles de “lliure associació d’obrers cansats i avorrits”, obra aquesta que inicia les seves sàtires contra la República. Amb aquesta intenció segueixen, entra altres, “Aniceto se divorcia” (1932); “La voz de su amo” (1933); “Marcelino fua a por vinos” (1935)… I així en un recompte de gairebé dos-cents títols, des de l’esmentat teloner del 1898 fins al darrere el 1936, “La tonta del rizo”.
