Laics i societat

Els dies 14, 15 i 16 de febrer es va celebrar a Madrid el Congrés de Laics amb el lema “Poble de Déu en Sortida”, amb més de dos mil participants. Laic prové del grec laikos, “del poble”, i té, a diferència de demos, un sentit religiós. Un laic és un cristià, membre actiu de la comunitat eclesial, que no és ni clergue ni religiós.

En aquest congrés es van tractar diversos àmbits. Em centraré en el referent a la presència dels laics a la vida pública, que va comptar amb una magnífica ponència del catedràtic de filosofia Agustín Domingo Moratalla.  Aquest article recull conclusions d’aquesta ponència.  El laic del segle XXI ja no és un fidel conformista que espera consignes dels ministres ordenats. Es algú amb iniciativa, disposat a ser sal i llum, ferment cultural, en una societat cada vegada més afeblida èticament, en una època dominada pel relativisme moral.

En una societat atomitzada (Charles Taylor) i líquida (Zygmunt Bauman) el laic catòlic avui té grans reptes per davant. Comprometre’s socialment en la defensa de la veritat, sense la qual no es pot conviure (només coexistir) en una societat oberta. Sanar persones: a diferència de l’individu, la persona posa en valor la vida humana en relació i com a relació. Tenir cura dels vincles: en la vida accelerada i atrafegada del nostre temps ens manca atenció i escolta a les persones. Per últim, tendir ponts, a dins i a fora de l’Església.

Domingo Moratalla posa de manifest com amb la funcionalització de la vida moderna, “les persones es confonen amb els seus rols: usuaris, consumidors, ciutadans, pacients, electors... La identitat personal es redueix a una funció i s’oblida una perspectiva integral de la vida humana. Moltes de les patologies existencials del nostre temps no es curen només amb assistència psicològica o mèdica, sinó atenent la dimensió espiritual i religiosa de la persona.”

En aquesta tasca de personalització que avui tenen els laics, Domigo Moratalla distingeix entre comunicació i connexions. Aquestes últimes són condicions tècniques, que avui ens permeten estar connectats amb algú de l’altra punta del món, al mateix temps que ignorem al veí que viu a pocs metres de nosaltres.  Mentre que la comunicació suposa una trobada entre persones, un “altre” que incorporem a les nostres relacions vitals.

Jürgen Habermas, en el seu debat amb Joseph Ratzinger, va afirmar que els ciutadans secularitzats no poden negar als conceptes religiosos el seu potencial de veritat i de sentit, i va reivindicar el dret dels creients a fer aportacions a les discussions públiques. La pròpia democràcia depèn d’uns principis pre-polítics que per si mateixa no pot generar. En aquest sentit, Ratzinger apunta tres principis innegociables, avui plenament d’actualitat: la protecció de la vida, des del moment de la concepció fins a la mort natural; el reconeixement i promoció de l’estructura orgànica de la família; i la protecció del dret dels pares i mares a educar els seus fills. Aquests principis formen part de la naturalesa humana, al marge de la filiació religiosa de cadascú. Però avui a la nostra cultura són reivindicats gairebé només pels cristians.

En els debats del congrés es va parlar també de “l’opció benedictina”, plantejada per Rod Dreher en el llibre que porta aquest nom.  Segons aquest autor, avui els cristians s’han d’organitzar en comunitats contraculturals, on viure radicalment la seva fe, per no quedar diluïts en un entorn social caracteritzat per la crisi de la veritat i la mitificació del desig. Dreher planteja que, tal com van fer els benedictins a la fi de l’Imperi romà, és temps de mantenir l’essència cristiana portes endins, per tal de poder transmetre amb fidelitat el llegat a les futures generacions. No és aquesta l’estratègia que planteja el propi lema del congrés de laics: ”Poble de Déu en sortida”, en línia amb el que proposa el Papa Francesc, de l’Església com a hospital de campanya pels ferits d’aquest món.     

Acabem amb aquesta reflexió de Paul Valadier: “Quan les esglésies eduquen als seus fidels per viure segons l’evangeli, els convencen de la força i bellesa del missatge cristià, els obren al sentit del proïsme o de la solidaritat humana més àmplia, estan realitzant un treball eminentment polític, perquè formen ciutadans responsables i crítics, i els inculquen un conjunt de conviccions sense les quals les nostres democràcies s’ensorrarien”.

Publicat en el Diari de Girona, el 2 de març de 2020