D’una manera inconscient hi ha hagut en el transcurs dels anys un lliscament en el cas concret d’Espanya, i també de Catalunya, de l’acreditació del polític pel que fa a la seva experiència professional, fins a reduir-lo simplement a una persona amb capacitat d’expressar-se verbalment, és a dir, ser un tertulià, que és la versió postmoderna de l’antic xarlatà de fira: aquella persona que és capaç de parlar de tot sense parar massa atenció en el sentit real dels conceptes que utilitza. Si a sobre els seu verb esdevé particularment agressiu, millor que millor. Aquest fet corre en paral·lel a la importància creixent dels gurus electorals dels nostres personatges polítics que no són persones de gran formació intel·lectual, sinó gent procedent de la publicitat, el màrqueting i el periodisme espectacle. En aquestes condicions, no és d’estranyar que les institucions polítiques no se’n surtin, i imperi la baralla, perquè és l’únic que saben fer els nostres polítics, allò que dominen, i que fa que les polítiques públiques resultin mediocres o directament dolentes.
Aquestes evidències queden clares observant les experiències professionals de les persones que ens governen. Per exemple, la nova ministra, i abans secretària d’estat amb Pablo Iglesias, Ione Belarra. La seva experiència professional oficial no enregistra cap concreció. Parla de nombroses “tasques d’investigació” sense assenyalar quines, ni quan, i que ha participat en diferents organitzacions com a activista social. O sigui que mai ha tingut una feina real i ha viscut de les rendes publiques. I això és tot. Amb aquesta acreditació professional, es pot ser ministra?
I si d’ella passem a un altre càrrec ministerial, Irene Montero, la seva experiència, d’acord amb el portal de la transparència de Podemos, només acredita que va treballar un any en una marca d’electrodomèstics, l’empresa Saturn.
Ramon Espinar, diputat al Congres, a més d’apuntar les vaguetats conseqüents d’haver estat becari preelectoral a la universitat, només es pot assenyalar d’ell que abans de ser diputat ha treballat com a cambrer i teleoperador. I així podríem seguir amb altres noms.
De fet un gruix important de les persones amb responsabilitat han fet tota la seva carrera professional dins la maquinària dels partits polítics, i en la vida exterior, la real, o no acrediten gairebé res, o ho fan en feienes molt poc qualificades. És un món a cavall entre ser membre de l’aparell del partit i un lumpen proletariat de feines irregulars i mal pagades, que dissortadament la universitat espanyola fabrica.
Evidentment, no tots els nostres polítics responen a aquests perfils, però en algunes formacions, especialment Podemos, l’organització d’Ada Colau, la CUP o en part del partit socialista, abunda aquest perfil de persones que mai han participat en la dinàmica i l’exigència d’una responsabilitat laboral concreta.