Fa un segle, quan la majoria del món encara considerava l’avortament un crim, només dos règims el van legalitzar sense reserves: la Unió Soviètica bolxevic i la Xina revolucionària. No ho van fer per cap dret femení ni per cap proclamació de llibertat individual, sinó per motius estrictament productius. El Gran Salt Endavant xinès exigia mà d’obra sense interrupcions; l’embaràs era un entrebanc a la fàbrica. La dona, alliberada del bressol per ser esclava del torn.
Quin sarcasme que, dècades després, la mateixa Xina que practicà milions d’avortaments forçats hagi acabat limitant-los. Els enginyers demogràfics del Partit Comunista han descobert que, després de tants “èxits”, el país s’enfronta ara a un desastre biològic: massa avis, pocs nadons i un futur que s’aprima com la seva taxa de natalitat.
El govern de Pequín, que un dia obligava a no tenir fills, obliga ara a tenir-ne dos i si és possible tres. Des del 2021 la directriu oficial és “reduir els avortaments no mèdics”. Les províncies com Jiangxi han establert prohibicions a partir de les 14 setmanes de gestació, estenent un laberint burocràtic de certificats mèdics i autoritzacions per “protegir la salut reproductiva femenina”. Un gir que no té res d’humanitari, sinó de supervivència nacional. L’Estat que va provocar el desert demogràfic intenta ara replantar-lo a correcuita.
Mentrestant, a milers de quilòmetres, a Catalunya, la història corre en sentit invers.
Aquí no hi ha planificació demogràfica, sinó una indiferència alegre. Els números parlen sols i ho fan amb accent funerari: des del 2018 mor més gent de la que neix. L’últim any, 67.505 defuncions davant de només 53.837 naixements, un saldo negatiu de 13.668 persones. I entre aquests pocs nadons, la meitat tenen almenys un progenitor nascut a l’estranger.
El 2024 es van registrar 21.761 avortaments: el 40,4% dels naixements, la proporció més alta d’Europa i unes de les més grans del món. El 2015 era del 31%. A aquest ritme, Catalunya s’ha convertit en un país que interromp gairebé la meitat dels embarassos, mentre cada criatura autòctona que no neix és substituïda, demogràficament i econòmicament, per quatre o cinc immigrants nous. Entre la població de 25 a 40 anys, més de la meitat ha nascut fora. No és xenofòbia dir-ho: és estadística.
Cada avortament representa també una pèrdua econòmica: uns 320.975 euros en capital humà per infant. El 2024, la suma dels avortaments equivaldria a 6.985 milions d’euros, un 2,2% del PIB català volatilitzat al no-res. Un suïcidi econòmic amb rostre asèptic i discurs de llibertat.
A escala espanyola, el procés és igualment inquietant.
La població activa autòctona ha disminuït en 55.600 persones, mentre que la nascuda a l’estranger ha crescut en gairebé dos milions. Substitució, no relleu. I el govern, com si res, preveu 2,4 milions de llocs de treball addicionals fins al 2035, la majoria destinats a nous arribats, entre 400.000 i un milió només a Catalunya. Ningú sembla preguntar-se qui tindrà fills, qui pagarà les pensions o qui sostindrà el país.
La diferència amb la Xina és abismal: ells han vist el perill i han reaccionat, encara que sigui tard i malament.
Aquí, on les xifres són pitjors, el debat és tabú. Molt pocs són els partits amb un programa de política familiar real, i per descomptat ni Sánchez, ni Illa, ni Collboni volen sentir-ne a parlar, ni una llei que converteixi la maternitat en un projecte col·lectiu i no en un acte d’heroisme solitari. L’Estat finança l’avortament, però no ajuda a criar; regala píndoles, però no guarderies; proclama drets abstractes mentre deixa la natalitat en caiguda lliure. Fa pocs dies els socialistes es varen oposar a pràcticament totes les propostes del PP a favor de la família (si bé la majoria sortiren guanyadores pel vot del VOX, Aliança i Junts).
El resultat és un país que s’esvaeix lentament sota el maquillatge del progrés només de boca. Catalunya, com tants racons d’Europa, ha canviat el futur pels ideals d’un present sense fills. I mentrestant, a Pequín, els planificadors que un dia destruïren generacions s’han tornat evangelistes de la natalitat. El món gira, i les ideologies també: ara són els comunistes qui volen més nadons i els progressistes qui celebren que en neixin menys.
Potser caldria mirar cap a Orient, però no per comprar cotxes elèctrics, sinó per observar la lliçó més elemental de la història: cap societat pot sobreviure si liquida la seva descendència. I si fins i tot la Xina —imperi de l’enginyeria social— ha rectificat, què espera una democràcia que ni tan sols s’atreveix a parlar-ne?
Catalans, després de mirar els seus motors, mireu què fan amb els seus nadons. I potser, només potser, entendrem que el futur no s’improvisa ni s’importa: es concep.
La Xina passa d’obligar a avortar a obligar a tenir fills. I a Catalunya ni ho debatem. #Natalitat #Avortament #Catalunya Share on X
